Bon dia, oients de Ràdio capital!
El mes de febrer és mes de mimoses i ametllers florits, de garotes, i de carnavals. De petites ens disfressàvem el dia del Domund i quan fèiem teatre; però el carnaval no existia. Ens disfressàvem sobretot de japoneses o xineses o negres del Congo, el dia del Domund, acrònim de “Domingo Mundial de las Misiones”. Perquè es tractava de postular pels carrers i fer diners per a les missions, per poder evangelitzar i portar la religió catòlica als pobrets nens i nenes de la Xina, del Japó o de l’Àfrica. Així ens ho deien, i així us ho explico. Estic parlant del tombant dels anys cinquanta als seixanta. Quan ens vam fer grans, vam saber que havien prohibit el carnaval l’any 1937. Vam créixer sense carnaval i pensant qui sap què dels infants de l’Àsia i de l’Àfrica.
Han passat molts anys i hem viscut molts canvis. El Domund encara existeix, però no crec que es disfressin de xinesos per recollir diners per a les missions, i el més de febrer és el mes del Carnaval, des que es va tornar a celebrar amb el canvi de règim, després de la mort de Franco. Tothom es disfressa del que vol o del que decideixen les colles i durant uns quants dies, que no necessàriament són només els d’abans de la Quaresma, carrers i places s’omplen de tota mena de gent disposada a la disbauxa, organitzada entenguem-nos, vestida d’allò més estrafolari o imaginatiu.
Les rues de Carnaval mouen molta gent que passa llargues hores preparant les disfresses i les coreografies que hi exhibiran. En la meva pàtria petita, el triangle que formen Llagostera, Sant Feliu de Guíxols i Palamós, els ajuntaments es posen d’acord per no fer coincidir les rues a fi que les colles puguin participar a totes, de manera que el Carnaval s’allarga fins i tot durant els primers dies de la Quaresma; però és que la Quaresma ja no és tampoc el que era. El dimecres de cendra ara és el dia de l’enterrament de la sardina. Els de la meva generació anàvem a l’església a primera hora del matí, abans d’anar a l’escola; i el rector ens feia una creu al front amb cendra, mentre ens repetia aquelles paraules llatines bíbliques: Pulvis es et in pulverem reverteris, és a dir, ets pols i a la pols tornaràs. No ho enteníem gaire i ens ho preníem jocosament, sobretot perquè en sortir de l’església ens anàvem a comprar una trena de pa i ens la cruspíem amb delit.
Bon Carnaval!
