Divendres el nostre mur de Facebook es va omplir d’intolerància, quan hi vam penjar la notícia que han tallat la llum a tretze famílies de la Bisbal que havien ocupat uns pisos.
Llegeixo algunes perles: “Que treballin o se’n vagin al seu país”, “Jo també puc ocupar il·legalment una casa i demanar a l’ajuntament que em pagui la llum i l’aigua? O si no sóc musulmà no podré?” o bé “No tenen per pagar la llum, però cada família te 3 o 4 nens, es curiós”.
Sabeu aquest tipus de nens grossos, alts, forts, apersonats, que tendeixen a ser els graciosos del grup. Que no solen ser els estudiants més prolífics ni els primers de la classe. Els típics que quan tenen altres nens de públic es creixen. Els grans que van en grupet just al lloc on hi ha un nen més petit, més poca cosa, més “nyicris” menjant-se l’entrepà i va l’altre buscabregues i el provoca i li exigeix que li doni l’entrepà. Sabeu a què em refereixo, no?
Doncs això és el que em van semblar aquests comentaris. Perquè més enllà de semblar-me injust (per no dir una altra paraula denunciable) em fa tota la sensació que són fets des de la víscera i des de la superioritat moral que tenen les persones (i aquí em torno a estalviar l’adjectiu). Perquè els fan des del desconeixement més absolut i perquè estan d’acord en què la vida s’ha posat molt puta per a tots, em sembla que tenen milions de motius més per queixar-se, que no pas anar-se a fixar amb aquests pobres desgraciats als que els hi han tallat la llum.
Els acusen de tenir fills sense pensar que no els podran mantenir. Els acusen de no treballar i de viure de les ajudes públiques i en definitiva, els acusen d’aprofitar-se del sistema que paguem entre tots. Doncs bé, posem-hi xifres:
L’Ajuntament de La Bisbal destinava al seu pressupost del 2016 (el del 2017 encara no està publicat) 4.730€ per la partida “actuacions Immigració”, 8.100€ per assessorament jurídic a ciutadans extra comunitaris, 95.000 per al conveni que té amb el Consell Comarcal en matèria de serveis socials (i això abasta a propis i forans), 6.000€ a Càritas i 2.200 al fons català de cooperació en matèria de suport als refugiats. És a dir 116.000€ d’ajuda directa, més la resta de partides, la majoria d’elles en sous a treballadors públics.
Per quedar-nos a la Bisbal, si s’acaba enderrocant parcialment la biblioteca, s’estima un cost d’entre 500.000€ i 800.000€. Però anem més enllà. El 2014, 8 diputats de la diputació de Girona, es van repartir gairebé 200.000€ en dietes, abans que fessin la feina per la qual les havien de cobrar. O altres dades: Mentre l’Estat Espanyol dedicava 185 milions d’euros per a la Secretaria d’Estat d’mmigració, les inversions en AVE sumen 52.000 milions d’Euros. També podríem parlar de les quantitats de diners destinats al finançament irregular de partits, la corrupció, etc, etc.
Per tant, em sembla que ens sobren desenes de motius per queixar-nos, manifestar-nos o convocar vagues generals indefinides per totes aquestes coses, abans que queixar-nos perquè algunes famílies vingudes de fora, sense recursos, van ocupar uns pisos buits i ara són notícia perquè els hi han tallat la llum.
Criticar que tinguin “masses fills”, exigir que marxin al seu país o criticar l’Ajuntament (que hi destina una misèria comparat amb altres coses), perquè els hi doni un cop de mà, no només és tenir molt mala fe o ser un ignorant, sinó que és ser molt covard. Sense anar més lluny, com el nen forçut que fustiga el més raquític, només perquè s’hi creu amb tot el dret.
