Avui, més que fer el paper d’opinador, m’agradaria fer el paper de prescriptor. Voldria convidar-vos dissabte i diumenge vinent, a la Sala La Planeta de Girona, a 2/4 de 9 del vespre i a les 6 de la tarda, respectivament, a les funcions del monòleg teatral Carrer de Txernòbil, dirigit per Joaquim Armengol, interpretat per Evelyn Arévalo i basat en l’obra literària La pregària de Txernòbil, de la periodista, escriptora i Premi Nobel de Literatura l’any 2015, la bielorussa Svetlana Aleksièvitx. Crec que paga la pena veure aquesta peça en que Armengol es fixa en una de les veus de l’obra d’Aleksièvitx, que és coral. Es tracta de Ljudmila Ignatenko, la dona del bomber Vassili Ignatenko, que va ser dels primers que va arribar a la central nuclear de Txernòbil després de l’accident ocorregut el 26 d’abril del 86, ignorant el greu perill que corrien ell i els seus companys i pensant que es tractava d’extingir un incendi convencional.
El monòleg és, sobretot, un cant a l’amor, un amor incondicional, el de Liússia i Vàssia, que el du a ella a vetllar al seu marit fins a la seva mort malgrat una terrible agonia i malgrat ser coneixedora dels efectes devastadors que la radiació tindria sobre la seva salut. La història de Ljudmila és una de les moltes dels 50.000 habitants de Prípiat, la ciutat més propera a la central nuclear, evacuada de manera tardana alguns dies després de l’explosió. Els que heu vist la magnífica sèrie Chernobyl, emesa recentment, sabreu de què us estic parlant. Però per què us recomano aquest espectacle? Perquè trobo que la narració és commovedora però, més enllà d’això i de la infinita capacitat d’estimar que mostra la protagonista, també ens du a reflexionar sobre l’atreviment de l’home respecte la manipulació de la natura, el poc respecte amb què tractem el medi en el qual vivim i fins a quin punt la nostra supèrbia i manca d’humilitat ens condueix a cometre errades que, com aquesta, poden tenir greus conseqüències durant milers d’anys. Juguem a ser Déu.
Direu que ho agafo pels pèls, i us ho admeto, perquè les situacions no són comparables, però aquesta supèrbia de pensar que menystenir el nostre entorn i destruir-lo no tindrà conseqüències, és la mateixa, combinada amb l’avarícia, l’egoisme, l’estultícia i la mediocritat, que du a empresaris sense escrúpols a destruir la nostra costa i a governants ineptes a permetre-ho, sense fer-hi res, emparant-se en ordenacions urbanístiques i drets adquirits que, quan parlem del medi, que és de tots, resulten il·legítims de totes totes. El efectes d’aquesta actitud acostumen a ser catastròfics. Txernòbil, com Fukushima, en són exemples extrems.
