Fa quatre dies una de les pitjors coses que li podia passar a la meva senyora era posar-se unes mitges i que se li fes una carrera. Hi havia tota una parafernàlia de trucs i remeis per tal de dissimular la tragèdia.
A dia d’avui, la marca Gucci comercialitza unes mitges, a 160 euros, que ja porten les carreres fetes, i alguns forats extra. I el millor de tot és que s’han esgotat.
Em comença a sorprendre que no em sorprengui.
Ja ens passava amb la moda dels pantalons trencats, aquella dèria malaltisa de semblar brut, pobre i desgraciat posant-nos uns pantalons plens de parracs, que, a sobre, eren insultantment caríssims.
Semblava impossible fer pagar, i més a un preu altíssim, un producte expressament tarat.
Jo tinc uns pantalons que tenen un forat al genoll, que s’ha fet sol, perquè són els pantalons que m’han acompanyat per mig món. Aquells pantalons que et queden bé, que sempre només són uns. I el forat del genoll, es va fent gran, però em sento com si fos un teenager, ja que vaig a la moda. El meu sogre, de noranta anys, quan em veu, treu l’agulla de cosir i em diu que me’ls arreglarà a la nit, que li fa vergonya que jo vagi pel carrer amb aquell defecte a les cames.
La societat es torna boja i el món del consum va així. A veure qui té nassos de fabricar i vendre plats de ceràmica amb esquerdes, cotxes de gamma alta amb carrosseria abollada perquè fa brut i és moda, llepolies caducades a preu de joieria cara, això sí,sense oli de palma.
El món del consum és surrealista però ben cert. Com la vella història que tintineja, quan recorden que un sabater va arribar a l’Àfrica i es va convertir en el pitjor pessimista de la història perquè pensava que mai no faria un duro veient que els africans no anaven amb sabates, ai quina pena. I en canvi, un altre sabater, també arribat a l’Àfrica es fregava les mans, optimísticament, pensant que estava d’enhorabona perquè tenia tot un continent per calçar.
I així anem fent camí.
Temps de lectura: 2 minuts
