Recuperem la normalitat després del que per a molts ha estat un cap de setmana llarg. Dies de castanyes, panellets… i inevitablement, de halloweens diversos. Dilluns a la tarda-vespre, pels carrers de les nostres viles hi podíem veure la canalla i el jovent abillats amb almenys una màscara fent el recorregut porta a porta amb allò del “truco o trato”.
I un any més, l’inevitable rum-rum, que si castanyada o halloween, que si ens estem perdent, que quin mal la globalització, etcètera. Hi veig un símptoma del present: ens perdem en discussions que ens deixen a la superfície, mentre anem deixant de banda el fons de les coses. Perquè avui, per exemple, és el Dia dels Difunts, també dit Dia dels Morts o Dia de les Ànimes. Just l’endemà de Tots Sants. Celebracions que institucionalitzà l’Església, però arrelades en el temps i la tradició popular. Dies que tradicionalment han estat vistos com el moment en què s’interrelacionen el món dels vius i el dels morts.
Una jornada de record als avantpassats que forma part del costumari de moltes cultures, religions i pobles d’arreu, amb els seus matisos i la seva diversitat. En un instant precís del calendari, a principis de tardor, quan la natura sembla morir, la nit és més llarga, la foscor arriba d’hora, els arbres es despullen i -en principi- s’atansa el fred. En definitiva, quan allò tangible i allò que no ho és ens convida a anar cap a dins, cap al fons, i deixar la superfície.
