Van ser l’estrella del mes d’abril, durant les vacances de Setmana Santa. Les xarxes social es van omplir de fotografies de camps de colza en flor, d’aquell groc intens. L’eclosió de la flor va començar just aquells dies, els primers dels temps pandèmics que ens deixaven sortir amb la corretja fluixa. Semblaven posats allà expressament, tots aquells camps, decorats perfectes per a les nostres storys d’Instagram. Van quedar precioses, les fotos, i van caducar tan ràpidament com imposa aquests temps de grans titulars i memòria fluixa.
Però jo, que visc envoltat de camps, n’he anat seguint el seu cicle natural. A primers d’any vaig demanar a una amiga, filla i germana de pagesos, que què era aquella planta camusa de fulla grossa i verda que tot just treia el cap. Colza, em va contestar. Jo no veia com era possible que aquella planta tenyís els camps d’aquell groc vibrant, però la planta va anar fent, seguint el seu cicle, fins a brandir una flor altiva. Passat l’esclat primaveral, la planta va anar madurant, els camps van anar agafant un color marronós, la flor es va marcir. Embolcallat a les beines i a l’escalf del nostre sol, hi creixia pacient el fruit que finalment s’ha recollit aquests dies amb grans segadores que han tornat a deixar els camps amb un aspecte verdós, el color de les tiges que han quedat plantades i escapçades en perfecte simetria, com creus de cementiri de la segona guerra mundial. Fi de cicle. D’aquí a uns dies o setmanes els tractors tornaran a llaurar la terra i tot tornarà a començar.
Ser testimoni d’aquest procés m’ha fet rumiar. Els humans som l’única espècie viva que ja no es regeix pels cicles naturals. Ens crèiem haver-los sotmès, dominat. El canvi climàtic i les terribles conseqüències que ha generat el nostre sistema econòmic ens posen en risc a tots, així doncs, més ens val deixar la nostra arrogància de banda, o el nostre futur serà tan negre com el fruit de la colza que aquests dies emplena remolcs de tractors.
