Lee Unkrich és un home de Pixar que porta a la companyia des del principi. A poc a poc s’hi va fer un lloc important fins assolir les primeres tasques de codirecció amb Toy Story 2, Monsters, Inc. i Buscant en Nemo. La seva consolidació definitiva li arriba quan dirigeix en solitari Toy Story 3, rellevant a John Lasseter. Coco és la seva segona pel·lícula com a director.
Després de Toy Story 3 (2010), Pixar va ser incapaç de produir una altra obra mestra. Després de molts anys fent-ne una darrera d’altra i malacostumar al públic, a Pixar va baixar el nivell. Brave, El viaje de Arlo, Buscant la Dory i Cars 3 ha estat bones pel·lícules, però lluny del nivell de la companyia, que s’havia guanyat el prestigi amb obres com Up, Wall·E o Toy Story. Cars 2 directament va ser una mala pel·lícula. Ens els darrers set anys, la pel·lícula més solvent de totes ha estat Inside Out.
La tornada a la direcció d’Unkrich amb Coco ha fet que recuperem el concepte d’obra mestra a la companyia i Pixar torni a ser el que era. Poso la mà en el foc sense por a cremar-me que Coco s’endurà l’Oscar d’animació el proper mes de febrer.
Coco rendeix homenatge a la cultura mexicana en el Dia dels Morts. L’acció transcorre a Mèxic en dos mons diferents i paral·lels, la Terra dels Vius i la Terra dels Morts. Durant tot l’any aquests mons existeixen per separat, però un cop a l’any s’uneixen de manera màgica.
Pixar, fins ara, havia deixat les cançons com un element secundari les pel·lícules per distanciar-se de Disney. Sense ser una pel·lícula musical, aquí les cançons són un element molt important, com en cap altra pel·lícula de la companyia. L’score de Michael Giacchino, en un treball novament magnífic, es barreja amb les cançons mexicanes de la trama, com l’omnipresent Recuérdame.
Visualment la pel·lícula és una meravella. L’explosió de colors en cada fotograma és espectacular. aquí incloc en la caracterització dque fa servir Miguel per passar desapercebut en la Terra dels Morts, la mateixa que Elliott a E.T. utilitzava en la nit de Halloween.
Coco no s’ha doblat a l’estat espanyol, ho ha fet a Mèxic donades els característiques de la pel·lícula. Una decisió que agradarà als nostàlgics que recorden amb estima el doblatge neutre de les pel·lícules clàssiques de Walt Disney. Tot i que al principi ens pot descol·locar, als dos minuts ja ens hi em acostumat perquè en aquest cas, el doblatge es justifica argumentalment. I a més, tenim el plaer d’escoltar la veu de Gael García Bernal que dobla el personatge d’Héctor.
Pràcticament no podem dir res negatiu de la pel·lícula. Potser que es torna un punt previsible al final, però ens és igual perquè ens toca la fibra i tampoc voldríem ni desitjaríem que els fets es produïssin de cap altra manera.
Tingueu el mocador a prop, sobretot a la part final perquè el fareu servir. Coco té un punt similar a Up, ja que és una pel·lícula que en el fons parla del mateix, la vida i l’amor. En aquí, hi afegim la mort i ja hem anat més enllà.
Poc més a afegir. Una de les pel·lícules de l’any, una obra mestra imprescindible.
Després de Toy Story 3 (2010), Pixar va ser incapaç de produir una altra obra mestra. Després de molts anys fent-ne una darrera d’altra i malacostumar al públic, a Pixar va baixar el nivell. Brave, El viaje de Arlo, Buscant la Dory i Cars 3 ha estat bones pel·lícules, però lluny del nivell de la companyia, que s’havia guanyat el prestigi amb obres com Up, Wall·E o Toy Story. Cars 2 directament va ser una mala pel·lícula. Ens els darrers set anys, la pel·lícula més solvent de totes ha estat Inside Out.
La tornada a la direcció d’Unkrich amb Coco ha fet que recuperem el concepte d’obra mestra a la companyia i Pixar torni a ser el que era. Poso la mà en el foc sense por a cremar-me que Coco s’endurà l’Oscar d’animació el proper mes de febrer.
Coco rendeix homenatge a la cultura mexicana en el Dia dels Morts. L’acció transcorre a Mèxic en dos mons diferents i paral·lels, la Terra dels Vius i la Terra dels Morts. Durant tot l’any aquests mons existeixen per separat, però un cop a l’any s’uneixen de manera màgica.
Pixar, fins ara, havia deixat les cançons com un element secundari les pel·lícules per distanciar-se de Disney. Sense ser una pel·lícula musical, aquí les cançons són un element molt important, com en cap altra pel·lícula de la companyia. L’score de Michael Giacchino, en un treball novament magnífic, es barreja amb les cançons mexicanes de la trama, com l’omnipresent Recuérdame.
Visualment la pel·lícula és una meravella. L’explosió de colors en cada fotograma és espectacular. aquí incloc en la caracterització dque fa servir Miguel per passar desapercebut en la Terra dels Morts, la mateixa que Elliott a E.T. utilitzava en la nit de Halloween.
Coco no s’ha doblat a l’estat espanyol, ho ha fet a Mèxic donades els característiques de la pel·lícula. Una decisió que agradarà als nostàlgics que recorden amb estima el doblatge neutre de les pel·lícules clàssiques de Walt Disney. Tot i que al principi ens pot descol·locar, als dos minuts ja ens hi em acostumat perquè en aquest cas, el doblatge es justifica argumentalment. I a més, tenim el plaer d’escoltar la veu de Gael García Bernal que dobla el personatge d’Héctor.
Pràcticament no podem dir res negatiu de la pel·lícula. Potser que es torna un punt previsible al final, però ens és igual perquè ens toca la fibra i tampoc voldríem ni desitjaríem que els fets es produïssin de cap altra manera.
Tingueu el mocador a prop, sobretot a la part final perquè el fareu servir. Coco té un punt similar a Up, ja que és una pel·lícula que en el fons parla del mateix, la vida i l’amor. En aquí, hi afegim la mort i ja hem anat més enllà.
Poc més a afegir. Una de les pel·lícules de l’any, una obra mestra imprescindible.
- Publicitat -
