Disculpeu que torni al tema quan el que segurament voldríeu és reposar de la qüestió, però és que em costa encara ara entendre la lògica que hi ha al darrere de les ràtzies de la Policía Nacional i la Guardia Civil espanyoles el dia 1 d’octubre arreu del territori i, especialment, a les comarques gironines, aquestes a les quals Félix de Azúa, poeta, novel·lista i membre de la Real Academia Española va dedicar aquestes boniques paraules en una ben pagada columna a El País: “Los políticos españoles sólo dieron en pensar que la cosa emputecía cuando tomó el mando la comandancia de Gerona. Aquella provincia es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco”. Les ràtzies, deia, ens va dur escenes esfereïdores que no tindran mai ni oblit ni perdó.
Els nostres amics i amigues, pares i mares, avis i àvies, fill i filles, i nosaltres mateixos, agredits, vexats i humiliats amb un acarnissament que només mostren feres salvatges, només perquè volem votar. Però també vam poder veure escenes heroiques de resistència i solidaritat, que eren un bàlsam davant la barbàrie. Pot ser que twitter sigui com un bar. Alguns diuen que només hi ha borratxos. Jo no ho crec. S’ha de saber destriar el gra de la palla. I va ser a través de twitter precisament que se’m van brindar algunes de les millors escenes de tot el que va succeir l’1 d’octubre i que em van ser molt útils, en un sentit terapèutic, per assossegar-me. El que en podríem anomenar l’escena de Sant Mori està la primera en el meu rànquing personal. Sant Mori no arriba als 200 habitants. L’estoïcisme amb que un grup de familiars i amics que feien una arrossada a la porta del local de votació reben un escamot de la Guardia Civil és la mostra més digna de la capacitat de collonar empordanesa que he vist mai. El comentari que se sent a l’arribada de les forces de l’ordre indica l’esperit de la rebuda: “Tu, són molts, ens rendim o què?”.
A Sant Mori ja havien obert el local de votació, constituït la mesa, votat, fet el recompte i tancat la barraca, de manera que la trentena llarga d’uniformats i la “secreta” que els acompanyava van marxar amb les mans a les butxaques. La humiliació hagués estat completa si els haguessin ofert un tall de coca de crema o de cabell d’àngel. També recordaré sempre les imatges de l’interior de l’ajuntament de la Tallada d’Empordà, de 500 habitants, amb una barricada al davant de la porta i un vilatà elevat fins a gairebé a tocar el sostre de l’entrada, falcant la porta amb els peus, mentre recolzava l’esquena a la paret contrària del passadís.
Mentre els guripes picaven la porta com possessos, a l’interior fins i tot hi havia una senyora que demanava enèrgicament a en Jaume, un altre defensor del fortí, que no insultés als que miraven de violentar l’entrada. O els canvis d’urnes verídiques per d’altres plenes de vots falsos; d’urnes penjades en arbres o dintre de nínxols en altres bandes del país. Per descriure aquest tipus de jugades la nova terminologia utilitza anglicismes com fake o trolejar. D’això, de trolejar, aquí en diguem collonar, prendre el pèl o el número. “Montaraz, víscera, arcaísmo, trabuco, religión?” Ja voldria el Félix de Azúa ser tan sofisticat com els empordanesos i disposar del seus sentit de l’humor. Estar-ne desproveït, com és el cas, és una tragèdia enorme i és aleshores, quan mires d’utilitzar la ironia, que únicament aconsegueixes expel·lir un rot de vinagre. Quin gran país! Pel que fa al dispositiu de l’operatiu policial, tret d’alguna excepció, el responsable devia triar on actuar de la mateixa manera que Quim Masferrer tria on va a fer El Foraster: llançant dards a un mapa. Oi que sí, Enric Millo?
