La pluja d’aquests darrers dies d’abril ha provocat un colossal esclat de colors al paisatge empordanès. El verd de la civada, el groc dels camps de soja, el vermell -escàs- de les roselles, el verd vidre dels pins o el verd groc de les noves fulles dels també escassos roures o dels pàmpols de les vinyes, i ja apunta amb força el groc de la ginesta, el blanc de les pomeres i el rosa dels presseguers.
Però al llarg dels darrers anys hem anat perdent alguns tons que enyoro com el blau morat de la userda o el groc pàl·lid dels naps. Com vaig llegir fa uns dies, els colors de l’Empordà d’avui estan influenciats per les subvencions agràries.
En qualsevol cas, un atrezzo immillorable per acollir els visitants i turistes que, amb l’aixecament de les restriccions horàries i de mobilitat, tornaran a venir a partir del maig per gaudir d’aquest rodal.
Els que hem crescut aquí hem entès que les coses bones s’han de compartir i que el nostre paisatge, la nostra cultura, la nostra cuina i el nostre mar que tant estimen i que tenim el goig de gaudir tot l’any, són motiu d’enveja per part de molta gent que viu en pisos de ciutats grises, densament poblades i altament sorolloses. Segurament molt més després del confinament.
Som a les portes d’encetar una nova temporada turística, en la qual -si no m’erro- tindrem més gent que mai àvida de gaudir de tot allò que significa l’Empordà. I m’agrada recordar que ells -la majoria- també són aportadors de cultura i coneixement.
Són els de Barcelona i els de més enllà els qui ens van obrir els ulls sobre aquest paisatge. Els primers que van restaurar les masies o les velles i rònegues cases de pescadors, i foren les sueques -mite- o les franceses -veritat- les que ens van explicar que els nens no venien de París i fins i tot, el significat de la paraula democràcia.
Acostumats a la solitud de la pandèmia, aquest estiu l’haurem de prendre com un retrobament social i cultural que ens fa més savis i més rics, i no com una allau d’invasors que ens vénen a prendre allò que erròniament pensem que és només nostre.
