Els ritmes dels humans s’han accelerat, tothom intenta atrapar el temps i cada vegada hi ha la necessitat de córrer més, fer més coses i arribar més lluny. Les persones d’edat avançada repeteixen i repeteixen que això abans no passava.
Ens han posat a tots a treballar tant que ens oblidem de nosaltres mateixos. Si no hi ha l’àvia a casa que fa el dinar es menja qualsevol cosa a l’hora que es pot i de qualsevol manera. Sort!!! Que els nens mengen a l’escola.
Pel vespre tothom arriba a casa cansat i l’opció més fàcil: pa amb tomata i embotit o allò que trobem al súper que és pràctic per posar sobre el pa o alguna cosa que sigui només d’obrir llauna o bossa, escalfar al microones i al plat!
Hem arribat al final del dia, les hores es fan curtes i només tenim el record d’haver anat de bòlit. No hem tingut temps ni de menjar bé. Si no alimentem aquest cos tant bonic que ens han proporcionat qui ho farà per nosaltres?
Ara, sembla que menjar bé només sigui cosa de cap de setmana, si no tenim el partit de torn o la sortida esportiva programada amb el grup d’amics. El què fa quatre dies era esporàdic s’ha fet normal al dia a dia i anem deixant de banda una de les necessitats bàsiques del cos pel cap de setmana, com si menjar fos cosa de mudar com feien abans quan sortien els diumenges que es vestien amb les millors peces.
Estem a l’Empordà, terra plana amb bon tros de mar, bones muntanyes i molt bona qualitat de tot tipus d’aliments. No s’hi val que aquí també estem portant ritmes antinaturals.
Tots som conscients de la corba ascendent de malalties relacionades amb l’alimentació, potser ens manca informació de l’influencia del què ens posem a la boca: quantitat i qualitat…..? potser ens creiem tota la informació que ens arriba sense passar-la pel garbell…? Potser estem donant més importància a temes que ens pensem que són més urgents…? Quan col·locarem com a prioritari a l’agenda el nostre temps? Demà encara no existeix…
