Aquesta setmana vaig haver d’anunciar a un home molt important que els organitzadors de l’acte que se li havia encomanat de presentar, finalment se n’havien desdit. Aquesta decisió, em va disgustar doblement, no només perquè la considero equivocada, sinó perquè em va posar en la situació desagradable d’haver-li de notificar. A banda de l’emprenyamenta comprensible, aquest home, que és un senyor, em va treure el pes que duia a sobre i ho va entomar força esportivament, si bé cap al final se li va escapar un “No passa res, tret de que no son conscients de l’error tan gran que han comès, ja que jo ho hagués fet molt millor”.
Si això va ser dilluns, dimarts vaig anar a sopar amb uns amics de feina, un dels quals venia de molt lluny. Feia temps que no ens vèiem, pel que repassades les vicissituds (familiars, de salut, de feina, polítiques) vam passar a parlar de tot i de res, embrancant-nos en les filosofies banals que regnen les nostres vides: les constriccions, els anhels i les expectatives de cadascun. Jo vaig exposar el per què de la meva decisió de viatjar menys, agafar menys responsabilitats, escollir millor en què inverteixo les hores, els dies, els esforços, conscient de que fer més coses em representaria fer-les pitjor, agreujant aquesta sensació que ja tinc de no ser prou competent. L’altre va desplegar tots els càrrecs que ostenta, la molta gent que treballa per ell (més de cent-cinquanta!), d’on treu el temps per fer esport (jo a penes rasco vint minuts per fer ioga a casa), els innombrables compromisos socials que es veu obligat a atendre (jo vaig de casa a la feina i de la feina a casa, i arribo al cap del dia morta). Davant d’això, l’amic de fora, admirat, li va preguntar:
-I com t’ho fas, per poder arribar a tot?
I ell, sense despentinar-se, es va eixamplar i respondre:
-Ah, és ben fàcil, tot és qüestió d’organització.
I jo una mica de síndrome de la impostora tindré, però una mica també us confessaré que des de que vaig viure aquestes dues escenes no em trec aquella frase que va dir la Sarah Hagi: Oh Déu meu, deu-me tant sols tanta confiança en un mateix com la que té un home blanc mediocre.
