Dissabte migdia, macarrons acabats de fer, taula parada i l’espera perquè arribessin els amics per fer dinar. Era una reunió d’amics, sí, però aquest cop la motivació era una altra. Una que feia molt de temps, que no aixecava tanta repercussió. Havíem quedat per anar a la manifestació del Sindicat de Llogateres.
L’àpat i la seva respectiva conversa es centrava en les nostres expectatives, les nostres frustracions com a generació, i sobretot les ganes, que la societat es tornés a trobar en una manifestació en la que veiés que, malgrat les dificultats, la demanda d’un dret com el de l’habitatge, tornava a mobilitzar i de la millor manera, transversalment.
Dissabte, era una prova per veure fins a quin punt, el que semblava el moviment social amb més potencial del moment tenia realment una resposta multitudinària per part de la ciutadania. I així va ser. Una manifestació massiva, una resposta conjunta a una problemàtica estructural. I sobretot, perquè també fa falta dir-ho una manifestació amb la presència d’aquelles generacions que des de fa mesos estem criminalitzant.
Les i els joves hi eren. Els hi les joves, es van mobilitzar, i en aquest sentit, van enviar un missatge a tots els partits i moviments independentistes. El projecte d’emancipació nacional ve intrínsecament lligat a les condicions materials de les persones. Intentar desvincular-ho no té cap sentit, i ens evoca a un projecte abstracte sense capacitat d’interpel·lar a la societat.
Cal defensar la idea que la construcció nacional sobirana ha de passar per assegurar les condicions de vida bàsiques, i aquest dissabte, hi vam posar la primera pedra.
