Ara que s’acosta l’estiu i la vida al Baix Empordà se centralitza a les platges de la Costa Brava, el dubte és evident: ens podem contagiar de la COVID-19 anant a la platja o a la piscina?
A Ràdio Capital hem parlat amb Jesús Garcia, catedràtic de microbiologia a la UdG, que ha assegurat que “les probabilitats d’infectar-se en una piscina per coronavirus són molt remotes“, ja que el clor o l’ozó fan un tractament d’oxidació de les aigües que fan que el virus es destrueixi. Així doncs, tal i com ha publicat un estudi de fa poc del Consejo Superior de Investigaciones Cinetífiques (CSIC), l’aigua de la piscina és segura, però el problema són les aglomeracions.
Pel que fa a la platja, és més difícil de saber perquè s’ha demostrat que el virus resisteix força temps en les aigües fecals, de manera que el que s’ha de tenir controlat són les depuradores i els emissaris submarins.
Malgrat pot ser que el virus hi sigui però que no sigui infecciós i per tant no hi hagi risc, és important que les depuradores facin els controls necessaris per assegurar-se que no estan llençant els virus al medi ambient. Per això hem parlat amb Sílvia Bofill, professora agregada del Laboratori de Virus Contaminants d’Aigua i Aliments Universitat de Barcelona. Ella ha explicat que el coronavirus “és un gran desconegut i no ho sabem tot”. Hi ha estudis que descriuen que les depuradores eliminen part dels coronavirus que hi arriben. També ha dit que de moment, en la mostra que s’ha estudia d’efluents, s’hi ha detectat coronavirus “en concentracions baixes i gairebé segur ja no són infecciosos.”
En general “sabem què passa amb els virus a les depuradores, aquestes disminueixen el seu nombre, però no eliminen el 100% d’aquests”, ha dit Bofill. Així doncs, l’aigua depurada podria tenir quantitats baixes de virus.
Per tant, “hi ha una probabilitat que quantitats baixes de virus arribin al mar”. Tot i així, ha explicat que “normalment no seran infeccioses“, perquè si el virus no troba un nou hoste aviat, es comença a desintegrar per factors naturals com poden ser la radiació solar.
Un altre factor que ajuda és que el virus en aigua de mar és menys estable que els virus que en general s’excreten en femta. Així doncs, la possibilitat existeix però és “molt molt baixa”.
També ho ha assegurat el microbiòleg de la UdG, Jesús Garcia: “la possibilitat és molt remota. La transmissió per aigua és molt baixa i molt poc freqüent”. A més a més, tal i com ha explicat Bofill, hauria de coincidir que la persona entrés en contacte amb les partícules víriques que es troben a l’aigua i que aquestes siguin infeccioses.
Totes les depuradores fan el mateix tractament, el secundari, i fins i tot n’hi ha que fan un procés extra, el terciari, per produir aigua de més qualitat i reutilitzar-la per regar carrers, per exemple. Tot i així, el tractament secundari té processos convencionals a totes les depuradores que ja eliminen la gran majoria de virus.
Bofill també ha apuntat que s’ha d’anar especialment en compte quan hi ha períodes de pluges perquè les depuradores no poden tractar tota l’aigua fecal i l’han de deixar anar, per tant la contaminació de les aigües que passen al mar, puja.
Per tots aquests motius, l’anàlisi de les aigües residuals a les diferents depuradores per poblacions pot ser un bon índex de com està el municipi pel que fa els contagis.
Independentment de l’existència de virus a l’aigua o no, el que és important és evitar aglomeracions i respectar la distància física, perquè per molt que l’aigua pugui tenir partícules de coronavirus, si estem a prop i parlem amb una persona contagiada o asimptomàtica, podem agafar-lo igualment i més fàcilment.
