Avui m’hauria agradat escriure un conte per a nens -com els de l’Oriol Junqueres des de la presó- per poder regalar als joves oients de Ràdio Capital confinats a casa des de fa més de 15 dies.
He arribat al despatx amb aquesta intenció però ha començat a sonar el telèfon, igual que la setmana passada i que ahir a la nit, per demanar quants hotels s’havien posat a disposició del Departament de Salut, on estaven i quina capacitat tenien.
Per saber com ho feien aquells empresaris amb l’establiment tancat, per pagar les nòmines de març, que ahir ja havien d’haver pagat.
Per saber si poden mantenir en plantilla els jardiners de l’hotel, perquè en tornar els jardins no siguin una petita selva.
Per saber si les grans empreses de l’aigua i la llum ens deixaran de cobrar per uns serveis que no necessitem ni els hotels ni els restaurants.
Per saber si hem de fer treballar, en establiments tancats, aquesta pobra gent etiquetada de fixos discontinus que han acabat les prestacions d’atur i que han passat per alt als qui prenen mesures acompanyats de generals i tinents coronels.
Per saber si aquest juliol vindrà gent dels països del nord, si en vindran d’altres continents o si ja ens quedarem tots a casa, que com hem dit sempre: “com a casa enlloc”.
Amb prou feines he sabut què contestar i m’he quedat sense ganes d’escriure cap conte amb final feliç.
