Poques vegades una dita ha tingut tant de significat com aquests dies, després que el temporal Glòria visités d’una manera no amigable tota Catalunya, deixant al seu pas imatges devastadores d’un país en el que el mar va prendre possessió d’uns carrers que no són seus amb onades que en lloc d’inspirar a poetes i enamorats del nostre Mediterrani, provocaven la sorpresa i la por en un mateix instant.
I el vent? El vent va venir amb gana, amb molta gana, i es va alimentar d’arbres, de sorra, de tota una collita encara per collir i que ja no es podrà collir.
Malgrat tot, quan sembla que les onades han tornat al mar i el vent bufa d’una manera més pausada, quan Glòria ha decidit marxar, encara pensem en ella i en el que ens ha portat la seva visita de tres dies, en la qual, tot s’ha de dir, hem estat informats de cada pas que donava pels companys de Ràdio Capital, que no l’han perdut de vista ni un moment fent-nos arribar quasi al mateix instant que succeïa, cadascuna de les seves anades i tornades. Glòria ens ha deixat sense poder arribar a la feina, amb postals de paradisos esmicolades, amb pèrdues econòmiques tant per comerciants com per agricultors entre d’altres, però el que no ens ha tret és la nostra glòria, la glòria de refer-nos i fer-nos de nou i mica en mica. Lentament i de pressa tornem a la normalitat que ens envolta i que envoltem i contra vent i marea anem trobant a cada racó, a cada pas, sobre la sorra humida de la platja o assentats a un tronc de molts anys que ja no ens acompanyarà més, la nostra glòria, la glòria que acompanya a tot bon empordanès.
