Dimecres a la nit, a Figueres, es va celebrar el tercer capítol del cicle Converses al Jardí, un conjunt de xerrades sobre l’escena teatral i la funció dels teatres municipals ideat per a commemorar el centenari de la inauguració de l’edifici que acull el Teatre Municipal El Jardí. Hi participaven les gestores culturals Margarida Troguet, una joia que algú algun dia recuperarà per a la causa després d’una llarga i fructífera etapa al capdavant de l’Escorxador de Lleida; la incombustible i genial Tena Busquets, responsable d’arts escèniques de l’Institut de Cultura d’Olot, ideòloga del Panorama i del Sismògraf, festival de referència de dansa del país, entre d’altres coses; l’actriu i escriptora figuerenca Àngels Bassas; la periodista i directora Elisenda Roca i la directora escènica i directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo. Totes elles moderades per l’actriu Txe Arana. La conversa, llarga, portava com a títol Dones a escena, un tema sobre el qual ens podríem allargar força, però de manera inevitable com és lògic es va acabar parlant de Cultura.
El nostre país té totes les competències pel que fa a Cultura. Estan totes transferides. No depenem de Madrid. En aquest nostre plany continu, cal que algú ens ho recordi de tant en tant, per tal d’abandonar aquesta sensació de greuge continu que en altres àmbits és innegable. Però pel que fa a Cultura ja en som de sobirans, de manera que podem fer el que ens convingui, i ara per ara, des d’altes instàncies no s’està fent gaire res amb sentit. L’encarregada de recordar-nos-ho va ser la Tena. Tant de bo n’hi hagués més com ella o com la Margarida! La Tena proposava que ens posem a treballar i ho proposava des de la trinxera, perquè ella ja fa temps que hi és. Els responsables de Cultura municipals han de ser els primers a posar-s’hi i a teixir xarxa per tal d’establir uns criteris comuns d’actuació i unir forces, econòmiques també, per elaborar propostes que siguin realitzables i facilitin la vida als creadors, per tal que puguin desenvolupar la seva feina i, importantíssim, aquesta sigui remunerada convenientment de manera que sigui possible que visquin d’això.
L’experiència ens diu que ens florirem esperant que baixi el manà del cel i algú s’il·lumini mentre idea plans i estructures ineficients, i potser comença a ser hora de moure’s, de que la ciutadania ocupi els seus espais sense demanar permís, com advocava la Margarida Troguet, per tal de construir des de sota i obligar als responsables de Cultura del nostre país a posar fil a l’agulla per reconèixer aquestes iniciatives, estimular-les i, si convé, estructurar-les, i no posar-hi pals a les rodes per por a perdre el control, que és el que passa habitualment. Dimecres a la nit, a Figueres, vam acabar amb ànim de revolta. Que duri i, sobretot, que es materialitzi en accions concretes, perquè com diuen amb la política, la Cultura, si no la fas, te la fan. Una cosa sí que va quedar clara: a Olot són afortunats, perquè a la Tena no hi ha qui l’aturi!
