L’Ed Sheeran m’agrada. Em cau bé. És un artista pop, reconegut internacionalment i que quan ha anunciat concerts a qualsevol lloc, exhaureix les entrades en poca estona. Això el converteix tècnicament, en el que anomenem una estrella de la música.
Però més enllà de la seva música, que no està malament, m’agrada perquè té tics d’estrella humil. No para de penjar vídeos a les xarxes, en els que s’afegeix a qualsevol fricada, on s’ho passa bé ell i sobretot, la gent que se’l troba en aquestes situacions.
Per exemple, la nostra emissora germana petita, Capital fm de Londres, va publicar ahir un vídeo al seu facebook, en el que mostra l’artista en qüestió, afegint-se improvisadament a una espècie de karaoke / tarima, instal·lat en un centre comercial. El tio sent que canten una cançó seva, s’anima i apareix a sobre l’escenari per sorpresa de propis i estranys, i es posa a cantar amb la noieta que l’imitava. I tot plegat passa amb una gran naturalitat, que només és pròpia de persones que quan són a dalt, no tenen problema en recordar que el seu origen i em fa l’efecte que l’artista que ens ocupa n’és un.
I fixeu-vos que dic artista i no cantant. Perquè precisament són aquestes coses les que marquen la diferència. Jo m’he trobat presumptes artistes amb carreres molt més discretes, que es neguen a rebre seguidors per signar un disc o xerrar 5 minuts, quan acaben un concert i després hi han Eds Sheerans, que des de la posició top a la que han arribat, no els hi cauen els anells per fer tot aquest tipus de peripècies mantenint sempre el somriure.
Perquè al capdavall, la música també és la il·lusió amb la que ens l’escoltem.