Cruïlla 2017 @ Parc del Fòrum

La Nobleza Sessions va rebre els primers assistents des del racó gestionat per Klipsch Sound System amb un petit oasi nítid i rítmic que ha convidat durant tot el festival a desconnectar entre gandules i sofàs, ballar i passejar entre estands fins a arribar a l’escenari Radio 3, on Dorian Wood va iniciar el públic amb el cap cobert en un vel i un vestit roig brillant, al so de la seva veu i el piano acompanyat de corda fregada i percussió.

Youssou N’Dour va animar la festa amb ritmes africans, recordant els llaços que ens uneixen amb el continent. Arrencant els primers aplaudiments i crits del festival després dels balls tribals i un clàssic 7 Seconds que no ha faltat el duet va emocionar, mantenint un diàleg de gestos amb grada i platea.

Ubicats a tocar del mar i amb una acústica que arribava forta i clara, l’escenari Time Out ha robat en diverses ocasions el protagonisme als espais principals. 

Two Door Cinema Club, desinflats per un so poc balancejat, s’ha acontentat amb un públic fidel que ha ajudat les veus d’Alex Trimble i Kevin Baird i la guitarra de Sam Halliday a superar la intensitat dels cors sintetitzats en Are we Ready o Bad Decisions. Malgrat el repertori animat, apostant per combinar èxits com Cigarrettes in the Theatre, Undercover Martyn o Something Good Can Work amb el darrer àlbum, Gameshow, TDCC no ha sabut convèncer el gruix de gent desplaçat cap a l’actuació punyent de Kase.O.

I és que, Mc de la festa, des dels voltants de la plaça superior la cridòria contagiosa que ha deslligat, eufòrica i a cavall del seu rap, sobre les bases introduïdes que oscil·laven entre clàssics melòdics i el dubstep de Skrillex, ha aconseguit atraure els curiosos que es dispersaven entre food trucks. Kase.O, presentat per El Momo, s’ha mostrat especialment reivindicatiu, tallant i àgilment accelerat a estones sota les bases que han oscil·lat entre clàssics melòdics i el dubstep d’Skrillex. En paraules del mestre espanyol, el fet que el seu darrer àlbum, El Círculo, no soni a l’esfera radiofònica és anecdòtic i el que compta és la seva voluntat de fer ballar, rapejar i permetre a la gent gaudir del seu directe, alhora que es dóna a conèixer entre les noves generacions amb el valor dels seus mots madurats.

Ani DiFranco va presentar amb la seva guitarra i veu, encapçalant l’espai Cruïlla Enamora, el seu darrer àlbum Binary al mateix espai on The Lumineers va concentrar la multitud, fent sonar un ample repertori centrat en la seva darrera obra, Cleopatra. Entre d’altres, es van sentir cançons com Submarines, Ophelia o Charlie Boy.

Havent començat amb força, han escalfat l’ambient amb els seus temes, facilitant així el relleu de Jamiroquai a l’escenari del costat, on encara recuperant-se de la seva darrera intervenció quirúrgica, s’ha entregat a presentar l’àlbum Automaton amb Shake it On i Cloud 9. No ha deixat el públic sense un espectre d’èxits ja antics -Space Cowboy, Cosmic Girl, Canned Heat- en un concert on ha predominat la posada en escena digital i el seu casc il·luminat amb LEDs interactius.

Els reis de divendres però, s’han fet esperar fins al final de la nit, moment en el qual Die Antwoord ha aconseguit esprémer l’escenari Estrella Damm al complet. L’acte s’ha separat en dues clares meitats, la segona de les quals no era apte per a menors, i ha fet embogir el públic amb I Fink U Friki, Ugly Boy o Baby’s On Fire, ballant sense descans la matinada. Tampoc han faltat temes com Fatty Boom Boom, Love Drug, Pitbull Terrier i Banana Brain. 

Benjamin Clementine es va fer pregar mentre atreia els primers curiosos, hipnotitzats per un darrer assaig minuts abans de l’actuació. Decidit a començar tard, va esperar que la gent s’aproximés tot recordant-los que no volia veure espectadors asseguts i començaria quan el caliu proper dels assistents l’animés suficientment. Finalment, el directe de l’obra més recent, At Least For Now, acompanyada del piano de cua i un petit cor, va emmetzinar l’oïda dels qui s’apropaven. No van faltar London, I Won’t Complain o God save the Jungle.

El veterà Steven Van Zandt va portar al Cruïlla el més clàssic del soul americà a ritme de rock amb Little Steven & the Disciples of Soul, agrupant un cop més vàries generacions sota el sol de ponent. En una actuació d’hora i mitja retornava al ritme del segon tema de Soulfire, l’anomenat I’m coming back. Tampoc van faltar Blues is my Business i Standing In The Line Of Fire.

Txarango es va endur a ballar i cantar a favor dels refugiats un públic majoritàriament local, a ritme de rumba, amb els nous temes d’El Cor de la Terra -Obriu les Portes, Una Lluna a L’Aigua i Som Foc-. Mentrestant, assegut es podia gaudir de Ryan Adams presentant Prisoner amb Do You Still Love Me?, Doomsday o Outbound Train. Tampoc van faltar New York, New York i When the Stars Go Blue.

Pet Shop Boys van oferir un espectacle audiovisual ostentós i dinàmic, digne dels reis de la nit, modernitzant els eterns Always On My Mind, It’s A Sin, Se A Vida É i West End Girls. Presentant-se al batec d’Inner Sanctum, no els va costar gens entrar amb Super i oferir un repertori tan ample com la seva trajectòria. The Pop Kids, Burn i The Dictator Decides van ser l’encertada aposta de Neil Tennant i Chris Lowe. Per si fos poc, Neil va presentar noves versions de Left To My Own Devices i Go West, girant cap a un so electrònic de batecs i baixos dominants, clarament actualitzat.

La millor sorpresa de la nit, però, va arribar de la mà de l’actuació de Parov Stelar, que aconseguí amb la seva sinuosa veu ventilar de pressa la plaça superior i aixecar tota la grada, a vessar, omplint més enllà del camí entre escenaris amb swingers i aficionats a l’electro. The Burning Spider Tour va resultar una tria excel·lent per a Time Out, guanyant així el seu moment de la nit entre els gegants, navegant al ritme del Saxo.

Part de la massa desplaçada avall va seguir el camí fins a l’espai remot de Radio 3, endinsant-se tot seguit cap a on Oques Grasses va oferir un concert que va satisfer amb escreix els catalans més fidels amb un combinat del disc You Poni i algun tema anterior. Com ja és tradició, Cara de Cul i Sexy han estat els més entonats.

The Prodigy, en la seva línia més endurida de techno, van encegar més d’un amb els llums epilèptics de la matinada. Començant amb Breathe i emmarcats a estones per les pantalles laterals en colors duals, temes com Firestarter, Nasty, Invaders Must Die, Omen i la polèmica però representativa del grup, Smack My Bitch Up van portar a l’èxtasi la gent, que no va deixar de saltar i cridar, alimentats pels crits i l’argot ras i curt de Keith Flint.