Xavier Miserachs va arribar a l’Empordà el 1982 amb dues filles petites que es van fer grans mentre ell teixia -del dret i del revés- complicitats amb la gent de la terra, fotografiava persones i paisatges, i donava lliçons magistrals a cada conversa des de la més plana senzillesa.
La primera Biennal (1999), celebrada pocs mesos després del seu traspàs l’estiu del 98, responia quasi exclusivament a les ganes d’agrair-l’hi tot allò que desinteressadament ens havia donat mitjançant l’art de la fotografia que també ens havia fet estimar. Era un projecte sorgit del cor, a contracorrent i sense vaixell, però que va ser capaç d’aplegar amics i professionals per homenatjar a la persona i a l’artista.
Vint anys després, la Biennal ha esdevingut una cita inevitable pels amants de l’art de la fotografia. Enguany s’ha celebrat una 11a edició que ha aplegat noms espectaculars com Cristina García Rodero o Leopold Pomés -present també a la 1a edició-, milers de visitants, i reportatges de premsa i televisió nacional amb una valoració unànime d’excel·lència.
No és fàcil fer i programar cultura d’alt nivell des de més enllà de la metròpoli. Tampoc és gens fàcil fer-ho des d’una organització privada i perseverar durant 20 anys en un projecte com aquest, fins al punt de situar-lo a la capçalera cultural del país.
Per això, en nom de tots els que estimem en Xavier, la nostra màxima gratitud per posar el nom de Miserachs a l’aparador cultural del país cada dos anys. La nostra sincera felicitació per la feina i el compromís d’aquest equip integrat per l’Enric Bruguera i en Lluís Català, i encapçalat per la Maria Planas.
Palafrugell té en la Biennal Xavier Miserachs, en la Fundació Vila Casas, en el Festival de Jazz Costa Brava, en la Cantada d’Havaneres i en el festival de Cap Roig, grans transatlàntics culturals. Un luxe que ens permet seguir esperant sense pressa l’enèsim avarament del Titànic.
