L’aplicació de l’article 155 de manera il•legítima, il•legal i arbitrària està tenint conseqüències gravíssimes pel nostre país malgrat que sembli que vivim en un estat de letargia profunda preguntant-nos encara d’on baixen les trompades, fent voltes a la rotonda en comptes d’investir d’una santa vegada al president Puigdemont, que això volia dir restituir el govern legítim del país, que a la fi va ser el que va votar la gent.
Una conseqüència del 155 va ser la no celebració, la diada de Sant Jordi d’enguany, de l’esmorzar literari que organitzava la delegació territorial de Cultura de les comarques gironines a la seva seu. El relleu el va agafar, afortunadament, l’Ajuntament de Girona. L’anterior delegat, Francesc Ten, va deixar el seu càrrec per anar a les llistes de Junts Per Catalunya i va ser escollit diputat. El càrrec està vacant. Però com que el conseller de Cultura, Lluís Puig, és a l’exili i no pot exercir –el perquè no desobeïm són figues d’un altre paner- no pot designar successor i com que tampoc no hi ha govern, encara, tampoc per aquesta banda s’hi ha pogut fer res.
Acostumo a anar-hi a aquest esmorzar, malgrat que aquest any no hi vaig poder ser. Una trobada amb editors, escriptors, poetes i periodistes és per norma general molt agradable si no tens encontres no desitjats, i marca l’inici d’un dia que serà molt intens, sobretot per uns quants, els que tinguin novetats i hagin de sotmetre’s al ritual de la signatura.
Confesso que la jornada va ser estranya, amb una sensació agredolça. La primera del dia va ser l’emprenyada en veure la portada de La Vanguardia en què un grapat dels protagonistes de la diada brinden exhibint un ampli somriure. I jo em preguntava: amb preses polítiques a tres presons diferents, a 700 quilòmetres de casa, dispersats per la inhumana política penitenciària espanyola; amb cinc membres del govern legítim exiliats; amb el país en mans d’una colla de corruptes que per poc no es va convertir en força extraparlamentària en les darreres eleccions catalanes i que estan deconstruïnt Catalunya peça a peça; de què collons rieu vosaltres? Què era el que et feia tanta gràcia per mostrar-te tant joliua Llucia Ramis? I a tu, Màrius Serra? Quin és el motiu del somriure i del brindis amb xampany?
L’Amela ja ho entenc que somrigui, se’n carda de nosaltres per la manera com ha aconseguit entabanar al personal per encaixar-nos les seves facècies literàries. Però tots els que sabeu com està patint el país, com us presteu a un joc d’aquest tipus sense tenir en compte el context? Com sou capaços de fer una foto així com si fóssiu d’un altre planeta, com si no passés res? Ah, ja ho entenc, interessos comercials. Va bé, hauríeu d’haver començat per aquí. L’arribada a casa d’Els estranys de Raül Garrigasait i d’Els Barcelonins, del rei de Begur, l’Adrià Pujol, em van tornar una mica de pau d’esperit, però no em van mitigar la profunda tristor que arrossego, com molts altres, des de fa 193 dies. Llibertat presos polítics.
