La ràdio de l’Empordà m’informa de bon matí que la Generalitat, sense comprometre’s, estudiarà treure les més de 300 mil tones de deixalles industrials que varen ser dipositades a l’abocador il·legal de Vacamorta entre els anys 2000 i 2003. El projecte de buidatge dels més de dos milions de tones abocades entre el 2003 i el 2014, any del tancament definitiu d’aquest complex per ordre judicial inapel·lable, ja ha estat adjudicat.
Que l’abocador era il·legal ja ho defensaven a les acaballes del segle XX els veïns de les antigues terreres de Vacamorta i els quatre protestants de sempre que no érem seguidors de Luter, precisament. De fet, l’any 2002 el TSJC ja va fallar en contra de la llicència d’obertura i n’ordenava el tancament. Però Vacamorta és la història -com tantes altres- de la supèrbia del poder, de la seva gairebé infinita arrogància, especialment en uns anys en els que el mantra oficial del creixement econòmic -la doctrina neoliberal- callava boques i edificava complicitats a cop de préstecs bancaris a preu de saldo. Així que, pim pam, es va redactar una nova concessió i aboca que fa baixada, dos milions 300 mil tones més fins la sentència final del tribunal Suprem, onze anys més tard.
“Que l’abocador era il·legal ja ho defensaven a les acaballes del segle XX els veïns de les antigues terreres de Vacamorta i els quatre protestants de sempre que no érem seguidors de Luter, precisament”
Quan arribà la crisi econòmica i l’esclat de tots els casos de corrupció i males praxis, perpetrats en aquella època en la que les llonganisses fermaven gossos a gairebé cada portal, van néixer moltes consciències indignades, arreu del país. Semblava que, finalment, la gent havia entès que la versió oficial pot distar molt de la realitat, i que una fiscalització acurada del poder és l’única garantia d’arribar a tenir, de viure -cosa que aquí encara no hem fet mai- en societats democràticament avançades.
Però només hem necessitat que la crisi amagués una mica les orelles per veure que, potser, de tots aquests anys passats no n’hem après gran cosa. O potser sí, aviat ho veurem. A tocar de la notícia de Vacamorta podreu trobar informació sobre un nou desgavell urbanístic, aquesta vegada a la cala d’Aiguafreda de Begur. Organitzacions ecologistes i demés fauna protestant -els mateixos de sempre, altra vegada- ens tornen a posar en alerta contra el poder i els seus abusos. Faríem bé d’escoltar-los. Sobretot perquè la defensa de l’actual alcalde de Begur és l’habitual això ja ve d’abans. De quan, senyor alcalde? De l’època més fosca de la nostra història recent?
Hem de començar a assumir que, si volem construir un país millor, la fiscalització permanent del poder és imprescindible, tan imprescindible com aprendre del errors passats.
