La llum dels colors del cel estrellat entren cada matí a través dels vidres de la finestra del meu dormitori i em conviden, juntament amb el so del despertador, a aixecar-me i a començar un nou dia. La lluna s’acomiada fins la nit i el sol, tímid, espera per sortir. Els dies s’acumulen, amuntegats darrera d’un treball del que gaudeixo, però que m’absorbeix, i en un no res arriba un altre cap de setmana en el que m’entra el “mono” per viatjar i no puc. És més, no puc ni sortir del meu municipi! Per això aquest cap de setmana havia de ser diferent i em vaig proposar que havia de viatjar i així ho vaig fer.
Xandall, bambes, roba d’esport, mascareta, gel hidroalchòlic i aigua a la motxilla, no necessitava més. Els peus em van portar ràpids fins la via verda que va des de casa fins a Castell d’Aro i el color verd intens de les fulles dels arbres em va traslladar fins un altre paratge diferent on m’imaginava la meva pròpia postal, al camp, a la muntanya…I al tornar, el record i l’olor a herba mullada va ser el meu millor souvenir. Després, les onades del mar m’esperaven a la platja de Sant Pol, netes, braves, cridaneres, i vaig anar fins a elles amb el somriure posat als ulls, no sense abans passar pel Parc de les Dunes, que en silenci, em va recordar un petit desert i una gavina em va mirar de reüll, amb aquella mirada que no saps ben bé què esperar.
I a l’arribar a casa, el “mono” de viatjar havia disminuït, augmentant les ganes de descobrir més racons, augmentant les ganes de tornar de viatge…per Sant Pol!!!
