Després d’anys d’insistència per part de Ryan Reynolds, la productora Fox va accedir a rodar una pel·lícula protagonitzada pel mercenari bocamoll mutant de Marvel, Deadpool. Això sí, amb un pressupost molt ajustat, només 58 milions de dòlars, ja que no confiava massa en la viabilitat econòmica del projecte, i menys després de la fracassada versió del personatge mostrada a X-Men Orígenes: Lobezno. Reynolds personalment es va encarregar d’escollir director i guionistes. El resultat, la pel·lícula més taquillera de superherois de la història de la Fox amb 762 milions. Un rècord també per una pel·lícula classificada R. Els bons resultats obligaven a fer-ne una segona part. Però l’èxit de la pel·lícula va acabar amb una lluita de poder entre el director Tim Miller i el protagonista i productor, Ryan Reynolds, per a veure qui d’ells tenia el mèrit d’aquest èxit. Les discrepàncies entre Miller i Reynolds anaven més enllà, ja que Miller pretenia fer una segona pel·lícula més transcendent i molt més costosa, cosa que traïa la raó de ser i el fet diferencial de Deadpool respecte a la resta del gènere superheroic. La Fox es va posar del cantó de Reynolds, qui va ser qui va moure cel i terra perquè es pogués fer la primera, cosa que va acabar amb l’acomiadament de Miller. Reynolds es va posar a treballar de seguida i va contractar un nou director, David Leitch, codirector de la primera entrega de John Wick i director d’Atómica amb Charlize Theron.
El resultat, una pel·lícula molt divertida i entretinguda, en la línia de la primera part. En aquesta ocasió hem guanyat amb el canvi de director, ja que les escenes d’acció, concretament en les coreografies de les lluites i el cos a cos, són millors i més enginyoses que les de la primera. Leitch és un expert en el tema i es nota moltíssim.
Pel que fa a la fotografia, tot i que Leicht la podria haver canviat per a mantenir-la més propera al seu estil, se cenyeix a imitar a la de la primera per donar sensació d’unitat. El pressupost, tot i que més alt, ha servit per donar a la pel·lícula un millor acabat, això es nota sobretot els personatges digitals com és Coloso, que són més realistes, però continua amb l’estètica bruta de la primera.
A Deadpool 2 desapareix l’efecte sorpresa perquè ja sabem a què juga, però intenta no repetir-se i canvia la situació del personatge perquè veiem com es desenvolupa en unes circumstàncies i un context diferent.
Deadpool ens diu al començament que aquesta és una pel·lícula familiar, i la veritat és que sí. La línia argumental principal gira al voltant de la necessitat de Deadpool, un solitari empedreït, de trobar una família, siguin els X-Men o els X-Force. Però els valors familiars se’ns presenten amb un embolcall diferent a través de renecs, desmembraments i un humor escatològic i políticament incorrecte.
Sobre el guió, és cert que és molt senzill, però senzill no vol dir dolent. Té tantes coses a explicar, fer bromes i presentar un munt de personatges nous, que li resulta impossible estendre’s en algunes trames, com per exemple la de Cable. Els guionistes han tirat per un camí sabent que era impossible fer-ho per dos. I pels insatisfets, ells mateixos reconeixen que no poden arribar a tot arreu i és Deadpool qui fa les bromes per deixar en evidència els guionistes.
Pel que fa als actors, Ryan Reynolds ha nascut per interpretar a Deadpool. És el paper de la seva vida. Sobre els secundaris, destacar sobretot a Josh Brolin (Cable) i a la que sense cap mena de dubte és el descobriment de la pel·lícula, Zazie Beetz (Domino).
Parlem de l’humor. Deadpool 2 dispara a tot arreu i el protagonista xerra tant que a vegades pot costar agafar totes les referències. I és que Deadpool no discrimina, reparteix contra tothom. Si tenim en compte les vegades que trenca la quarta paret, no només és necessari estar el cas de les referències a pel·lícules, sinó a les circumstàncies dels rodatges i als còmics. Per qui segueixi els còmics d’X-Men, li serà més fàcil agafar les múltiples referències que deixa anar.
Deadpool 2 és diversió de primera i posa la cirereta al pastís en unes escenes entre els crèdits, que no només són cànon i completen la pel·lícula, sinó que a més Reynolds i Fox s’atreveixen a riure’s d’ells mateixos, a la vegada que deixen anar algun dard enverinat. Curiosament, els millors gags de la pel·lícula són els d’aquestes escenes.
Personalment, prefereixo més les pel·lícules de superherois convencionals, en lloc de les paròdies com Deadpool 2, però s’ha de reconèixer que la pel·lícula és un aire fresc necessari i que necessitem alguna cosa diferent d’aquest estil, de tant en tant. Deadpool 2 ens deixa amb sensacions molt positives i restem amb ganes d’una nova entrega d’aquí un parell d’anys.
- Publicitat -
