A l’inici de la pandèmia d’opinions i discursos sobre com la COVID faria que la societat relativitzés alguns dels problemes de la societat eren nombroses i esperançadors. Es subratllava com després d’uns mesos de patiment, la solidaritat i la cooperació serien més presents entre nosaltres.
Tot i això, mesos més tard, i amb una crisi econòmica i sanitària de proporcions descomunals, seguim igual. Seguim fixant-nos en les banderes i no els problemes de la gent, seguim abandonant els refugiats ens els seus camps, seguim utilitzant la xenofòbia com a recurs per a justificar situacions i decisions dels polítics. Seguim culpant-nos uns els altres, quan en realitat, el que més necessitem actualment, és cooperar per sortir endavant.
Demanar canvis mundials o nacionals és molt difícil, i més en la situació actual, però, ara més que mai, la solidaritat i la cooperació en les localitats esdevindrà el tret diferencial. No estem parlant de responsabilitzar només la ciutadania, estem parlant d’entendre que conviure amb la pandèmia demana més que mai un sentit republicà de la ciutadania. La ciutat i les persones formen un ecosistema que un sense l’altre no se’n pot sortir. Necessitem una ciutadania pro-activa, però a més, necessitem una classe dirigent humana, que accepti que hi haurà equivocacions, però que prengui responsabilitats.
Deixem en un segon pla els interessos i objectius materials, tenim un problema comunal, necessitem solucions cooperatives.
