Ara que torna la calor, que la canalla surt de les escoles a l’hora de dinar per no tornar-hi i que les mosques ja comencen a entrar a casa en munió, se’m connecta de manera automàtica el mode istiu de configuració. És inevitable quan vius a la Comarca, on a l’istiu, més que a la primavera, és quan brolla tot. I aquest any ho farà per partida doble, perquè la pandèmia i un any a casa i quin desastre tot. Celebrarem que hi som.
Però després del brindis el que ens queda em fa por. Perquè de les lliçons que semblava que havíem après de la pandèmia no en queda ni el record, perquè veig la prepotència dels qui venen a presumir d’Audi, perquè penso en tots els amics i amigues que treballaran de sol a sol un parell de mesos, tres amb sort, i tot el que hauran d’aguantar sense queixar-se i per partida doble, que ja veiem que pugen forts. Temo l’arribada massiva i indiscriminada de gent que tant se li’n fot ser aquí com a qualsevol altre lloc, que trepitja el país no com a amic, sinó com a conqueridor. Em fa por perquè tornarem a rebentar la capacitat de càrrega del territori i amb ella tota la bellesa del nostre paisatge, que quedarà en punt mort. Em fa por viure un dejà vu desagradable, on tot està massa vist però res no canvia, perquè quina mandra canviar les coses, viure en un mon sostenible, fer una república de debò. Ah, però després vindran els grans números a maquillar-ho tot i al mal temps bona cara i tal dia farà un any, un any que ja haurem viscut mil cops.
