d’un any, així com redactor a La Proa, diari del Baix Empordà o
Revista del Baix Empordà, entre altres. Corrector i traductor de
diferents obres.
Queden lluny aquelles tertúlies de cafè on s’hi reunien els lletraferits de torn, on àvids lectors de diaris i els assidus a la biblioteca dels ateneus es trobaven per debatre els temes de la més candent actualitat, o bé les singladures d’algun episodi convuls de la història local, acompanyats d’inquiets empresaris o de sindicalistes privilegiats. Paral·lelament, les tasques dels treballadors del suro, del tèxtil o dels pescadors també són aigua passada. Les concorregudes partides de botifarra o del ‘canari’ han passat a ser una pura i simple postal marginal en un racó dels pocs casinos que es mantenen; tant els edificis com les societats. De manera que les converses apassionades sobre assumptes d’una certa rellevància resulten avui escadusseres, doncs s’han convertit en pura xerrameca envaïda de temps en temps per una cridòria infernal.
Ara els casinos, les tasques, s’han convertit en bars, llocs banals de trobada, on no cal cap mena de document ni condició per accedir-hi, si no és la sed –més o menys àvida– de cervesa, de ‘sol y sombra’ o de carajillo, entre els pescadors abans anomenat roquill o groc. Avui gairebé cap cambrer no sap preparar un groc –que vol la seva perícia–, el qual antigament engolia aquell pescador carregat de pit o un taper que no es treia el costipat de sobre i que resultava miraculós.
De manera que hem passat de locals amb pòsit, amb una forta empremta, a edificis anodins, plens de miralls, columnes i envasos de marques que mai ningú no demana, al costat de gegantines ampolles de cinc litres de la marca patrocinadora de torn. Locals insubstancials, anònims, on molt de tant en tant sols un patró amb caràcter els donarà una certa personalitat. I ara que es parla tant de la contaminació acústica, quan abans parlàvem de tertúlies i partides de cartes, ara hem de parlar de dues o tres televisions de plasma, un fons musical de ràdio, les màquines escurabutxaques…, evidentment, tots els aparells encesos, cadascun al seu canal corresponent i, si pot ser, prou fort perquè no puguem comunicar-nos amb el qui tenim al costat… i si ho aconseguim, ja apareixeran els crits dels tertulians de nova volada. I ja no és una dificultat d’intentar parlar amb algú… Proveu de llegir el diari, el qual disposa, sense ser electrònic, d’una variada banda sonora!
