Demano perdó perquè aquests dies m’he deixat emportar per la ràbia, l’eufòria, la bilis, les imatges, els comentaris, els whatsapps, els vídeos les crides, les proclames, etc…
Lamento molt haver caigut en la provocació i renego de cada adjectiu amb el que he desqualificat a personatges com en Xavier Garcia Albiol. Em retracto d’haver parlat de clavagueres per referir-me als manifestants d’ultra dreta que van venir a Barcelona a manifestar-se i a llençar pedres contra els balcons que tenien estelades. Renego d’haver titllat d’Imbècil en Pablo Casado, per dir que el President de la Generalitat de Catalunya podria acabar com el President Companys. Detesto haver dit feixistes als fundadors de Societat Civil Catalana. També reitero les meves disculpes als periodistes de Televisió Espanyola, als quals he acusat de manipuladors per mostrar de manera terriblement esbiaixada tot el que té a veure amb el procés que viu Catalunya.
Dissabte, via twitter em vaig encarar amb una associació de Guàrdies Civils de La Rioja als quals els hi vaig recordar amb imatges de l’1 d’octubre, que el seu comportament amb la gent de Catalunya els fa indignes i quan l’Inés Arrimadas va denunciar una pintada que la insultava, vaig fer meva la seva pròpia frase “I que esperavas” que li va deixar anar a l’Anna Gabriel quan la van amenaçar a València.
No me’n sento orgullós, al contrari. I ahir vaig començar a esborrar aquestes piulades que a mi mateix em fan mal als ulls. Els que em coneixen saben que sóc una mica malcarat, però és més un posat que una altra cosa. No m’agrada barallar-me i no m’agraden els insults i en tota aquesta voràgine que estem vivint, m’he deixat emportar.
No m’agrada dir imbècil, no m’agrada dir feixista, no m’agrada menysprear a tota aquesta gent i per això em disculpo. Em disculpo amb mi mateix, perquè insultant-los a ells estic fent (en una petita part) el mateix que ells han fet amb mi en cada piulada, cada declaració, cada càrrega policial, cada insult, cada bandera amb l’àliga franquista, cada amenaça i cada falsa mostra de voluntat de dialogar i ara per ara, no tinc la sensació d’haver caigut tan baix.
