Benvolguts oients de Ràdio Capital, coneixeu algun català que no estigui convençut que a la nostra llengua li queden quatre dies? M’ho diuen a tot arreu, i m’ho diuen ben convençuts, i m’ho diuen, és clar, en català perquè, com que aquest futur encara no ha arribat, de moment els catalans, així en general, continuem parlant en la nostra llengua. Però que el català desapareixerà és segur. Ben segur. No els ho discuteixis gens. No t’equivoquis. Això és un fet indubtable.
-Quan us sembla que desapareixerà? –els dic a vegades.
-Nosaltres potser no ho veurem. Però els nostres fills… –em diuen.
-Els nostres fills? –els demano.
I els ho demano perquè molts dels que m’ho diuen no han tingut fills. Gossos o gats, sí. Uns quants n’han tingut. Però de fills, de mitjana, entre un, cap i, com a molt, la parelleta.
-Sí. Això és una part del problema -m’admeten-. Els catalans tenim pocs fills.
Ho rumien.
-Però només n’és una part -em diuen tot seguit-. Que tal com va el món, tampoc no es tracta d’anar-hi portant gaires criatures.
-Què li passa al món? -vull saber.
I em parlen del canvi climàtic, de les guerres, de les crisis, del superpoblament i d’un munt de misèries que ja compto que no cal que els expliqui. Molts dels nostres pares, com és sabut, van viure la postguerra; els seus pares o els seus avis, la guerra. Però tot això sembla que són minúcies, res a veure amb el que està passant avui.
-Què passa, doncs, amb el món. Desapareixerà també? -els demano.
-Nosaltres desapareixerem! Las nostra espècie!-em criden.
Doncs, ja ho veuen, temps a venir sembla que anirà desapareixent tot: el català, el món, nosaltres, tot Catalunya, Europa i, per descomptat el Baix Empordà i l’Empordà de dalt i tota la resta. No em diguin que no ho sabien.
I aquí m’aturo. Ja no els demano com sembla que serà el començament del final del món? No els demanao si serà tot de cop o si començarà per un punt? Començarà per Palafrugell, doncs, potser, que és allà on sembla també que el català començarà a acabar-se?
Bé. Jo ara ja els deixo. Facin el que vulguin, naturalment, però, si em volen fer una mica de cas, mentre el català i el món no es van acabant, facin com jo i continuïn parlant en català amb tothom, que, com deia Wittgenstein en un dels seus tractats, “allò que no podem solucionar, millor que tampoc no ens amoïni gaire”. Que és el mateix que dir que “qui dia passa, any empeny”.
I, si volen que algú els doni millors arguments que jo per continuar parlant sempre en la nostra llengua, vinguin a Indilletres, al pavelló firal de la Bisbal, els dies 3 i 4 de desembre, hi haurà un munt de debats i tertúlies, algunes de les quals sobre el futur del català. I a més, hi trobaran concerts, teatre, i una quarantena llarga d’editorials i de llibreries que no s’han assabentat encara del que passarà i que continuen editant i venent llibres en català. Si de debò pensen que ho tenim tan fumut, jo, de vostès, vindria a la Bisbal a dir-los-ho. De passada, veuran quanta i quanta gent hi ha que s’equivoca.
/
RSS Feed
Temps de lectura: 2 minuts