Ara fa tres anys vam votar en referèndum la independència de Catalunya, que és la millor manera que té qualsevol poble sobirà per decidir com vol que sigui el seu futur polític.Vàrem viure una de les expressions d’apoderament ciutadà, de resistència civil no-violenta i d’exercici de la democràcia més importants de la història recent.
Després seguiren el 155, la presó, l’exili, la constant vulneració de drets fonamentals, el creixent nombre de persones represaliades, però també el desacord entre les forces sobiranistes sobre l’estratègia i els passos a seguir a partir d’aquell moment.
Aquesta setmana hem assistit a la darrera estocada contra la sobirania del poble de Catalunya amb la inhabilitació del President Torra. Recordem que és el tercer president consecutiu que és inhabilitat o l’exili. La notícia el propi afectat la rep primer per la premsa, com ja es costum.
El mateix dia, casualment, jutgen a Tamara Carrasco i es fa pública la sentència contra Jordi Pesarodona. També casualment, coincideix amb l’arribada de 500 policies provinents de la resta de l’estat…
Queda palès que estem vivint una causa general contra l’independentisme. Veiem com el govern autoproclamat com el “més progressista de la història” ha pres el relleu al govern del PP en l’operació Catalunya.
La repressió és un parany. A la pràctica, és molt fàcil que l’Estat pugui utilitzar-la per escapçar un moviment. Però la repressió també pot tornar-se l’altaveu de l’oprimit.
La repressió política de la dissidència vol inhabilitar el pensament i l’acció. Davant d’aquesta vulneració generalitzada de drets fonamentals només podem apostar per la mobilització permanent, pacífica i democràtica. Ara toca reorganitzar-nos. Preneu vitamines que comença un hivern gris, fred i llarg.
