Ahir vaig tenir un ensurt quan de cop el meu portàtil -que fa més de 9 anys que m’acompanya- es va apagar i va començar a emetre sorolls estranys. Conscient de la urgència i amb la butxaca preparada per la patacada, vaig anar a un punt de venda oficial per demanar hora amb el servei de reparació. La sorpresa va ser encara major, quan en treure el portàtil davant del tècnic em comenta que “Apple ja no arreglava aquests models de portàtils tan antics”. Tot seguit em va convidar a visitar la zona de botiga, per tal de poder adquirir un nou portàtil que en aquest cas sí que estaria cobert pels serveis tècnics.
Tot i que no en tenia la culpa, el tècnic va ser víctima del meu ruixat crític contra la política consumista i insostenible de la companyia de la poma mossegada. El noi va aguantar la tempesta i em va acomiadar amb un: “tens tota la raó, però no et puc ajudar”.
Tot seguit em vaig dirigir a casa, emprenyat i amb un gran dilema de com havia de procedir. En arribar vaig decidir intentar reparar jo mateix l’ordinador. Vaig anar al YouTube i en el cercador vaig escriure “el ordenador no se enciende y emite un pitiodo”. El segon vídeo semblava que podia ser útil. Procedint pas a pas, tal com indicava en Marcos (enginyer informàtic segons el seu perfil), dues hores després em trobo redactant aquest article amb el meu company portàtil, que fa poca estona ja donava per mort.
El que m’ha passat és un gran exemple d’obsolescència programada. Qui no ha sentit la frase “et sortirà més a compte comprar-ne un de nou”. L’obsolescència programada ens obliga a entrar en un cicle sense fi de consum i desaprofitament, però malgrat això no és una pràctica prohibida en el nostre territori. Si teniu alguna avaria i no us ho volen arreglar, us convido a posar-hi remei voslatres mateixos, a mi m’ha funcionat. Som-hi!
