“A mida que es succeeixen, les generacions empitjoren. I dia vindrà que seran tan malvades que només adoraran la força i sense protestar es cometran al poder i deixaran d’ honrar el bé. Finalment, quan l’home ja no lluiti contra el mal, ni li faci vergonya conviure amb lo més miserable, Zeus, el deu dels deus, el destruirà”.
Un mite grec de la Edat de Ferro citat per Erich Fromm a Anatomia de la destructivitat Humana que vaig llegir fa molts anys, i s’havia quedat immòbil en la memòria molt a prop de la foscúria de l’oblit, que va ressorgir amb vigor, i amb la vigència amb que degué néixer en la misteriosa Edat de Ferro, quan vaig conèixer la signatura del vergonyós acord que la Unió Europea va subscriure amb Turquia sobre el destí macabre dels refugiats.
No en parlaré ara ni recordaré l’acceptació tàcita d’Europa a les guerres contra Síria, Iraq, Líbia, Iemen o Afganistan, ni insistiré en els orígens occidentals, israelians i d’Aràbia Saudita d’ISIS, ni del objectiu d’aquestes guerres que no es més que el brutal negoci de la venda d’armes , ni compararé la vida d’aquests països en el passat amb el seu macabre present. Diré només que l’acord d’expulsió massiva de refugiats es un exemple de traïció a la veritat, a la decència política i a lo que havia de ser la UE, avui lo més proper a la bestialitat nazi que ja em conegut.
¿Què vol ara la UE? Que aplaudim als governs d’Hongria o Polònia o d’Espanya que sense consultar al Parlament ni al poble es neguen a rebre els refugiats que s ’els hi van adjudicar i aplaudim un vergonyós acord que segueix negant l’entrada o expulsant als que van entrar en els seus països fugint de les guerres occidentals, llençant-los a la misèria, al fred i a la mort?
Els europeus som cada vegada més insensibles perquè fora de certes organitzacions que conserven la decència, la lucidesa i protesten, a la majoria ens preocupen més les rebaixes que el destí miserable dels refugiats que fugen de l’infern del seu país que en bona part en som responsables, perquè no vàrem protestar quan Europa acceptava aquestes guerres i avui callem mentre els refugiats, en mans de les màfies, o moren al mar, o son perseguits per la llei o vaguen sense alè ni futur en camps de misèria.
Si, som un país sense pietat en una societat encara més despietada. I al pas que anem l’enfurismat Zeus acabarà amb nosaltres en dos dies si, ben mirat, no s’hi ha posat ja: potser els atemptats terroristes no siguin més que la seva forma de destruir-nos.
