Llegeixo a Radio Capital que el sector turístic gironí, això és els grans empresaris del sector, s’oposa al nou decret que regula les llicències d’Habitatges d’Ús Turístic que va presentar el Govern la setmana passada, amb el magnífic argument que, obro cometes, suposarà la destrucció de 5.000 llocs de treball. Tanco cometes. L’argument, deia, és tan magnífic que serveix per a tot; és el comodí que els amos del capitalisme utilitzen sempre que volen imposar qualsevol projecte que els beneficiarà molt directament a ells encara que perjudiqui a la gran majoria. Que volen fer un projecte urbanístic que destrossa el territori, no us hi oposeu perquè crearà llocs de treball. Que hem d’ampliar l’aeroport en plena emergència climàtica (de la que el sector turístic n’és un dels grans responsables), no us hi oposeu perquè això crearà llocs de treball. De fet, fixeu-vos si serveix per a tot, aquest argument, que bé podríem defensar el bombardeig i destrucció de, posem, Barcelona, cada dos anys. Sabeu quants llocs de treball crearíem a cada reconstrucció?
Ara, però, els empresaris turístics diuen que se’n perdran cinc mil, de llocs de treball, a la nostra província, si es tira endavant la norma que limita el número de pisos turístics. Perquè, és clar, tots sabem que de turistes ens en falten, i molts, al nostre país. No n’hi ha. No se’n veuen. Els pagesos no poden regar però hem de portar més turistes. A Girona ciutat, diuen els mateixos empresaris, només hi ha 760 llicencies de pisos turístics quan podria haver-n’hi deu mil, diuen. Deu mil. Perquè no hi ha turistes, a la ciutat de Girona, tots ho veiem, quan hi anem a passejar, i perquè això no afectaria en res al preu de l’habitatge que la resta de mortals hem de pagar per poder malviure en aquest sistema, ja se sap.
I ja que parlem de malviure, pot especificar, aquest sector turístic gironí, de quina mena de llocs de treball estan parlant? Dels que no troben candidats degut a les lamentables condicions laborals? No es tracta de demonitzar el turisme, que ben portat aporta riquesa econòmica i cultural, però és evident que s’ha de regular, i molt. I quan els empresaris s’hi oposen per inflar les xifres macroeconòmiques i els seus guanys personals, a aquestes alçades de la pel·lícula i amb aquests arguments tan lamentables, n’hi ha per posar-se a plorar.
