Dia internacional de la natura, dia internacional de la dona, dia mundial de la no discriminació… ens han programat un dia per recordar cada causa. Però han acabat sent una anotació a l’agenda, el twit del dia, o el color de la samarreta de la jornada. Perquè visibilitzar una causa només un dia és flor d’estiu. Una lluita d’un dia a l’any no és una lluita, pot ser una efemèride, una commemoració o una celebració però no una lluita. I tampoc podem deixar la feina als col·lectius afectats: les dones, els treballadors, els immigrants…. és feina de tots. De nosaltres, com a persones amb capacitat per raonar i obrar.
És d’una gran feblesa cívica el fet de no vigilar i seguir d’aprop les actuacions de governs – i d’empreses- que amb la seva activitat perpetuen situacions injustes que afecten a tota la població.
Anem a votar i carreguem tot el pes de les decisions als polítics escollits, però no exigim que es compleixin els programes i promeses. No fem us del nostre dret de participació ciutadana.
Una societat té una democràcia vigorosa quan té una àmplia majoria de la població amb criteri forjat, no a través de quatre frases de tertulians, sinó per un seguiment atent de les actuacions que succeeixen.
No serà només amb campanyes institucionals que frenarem la discriminació que pateixen les dones, el retrocés de la nostra llengua o la retallada de drets i llibertats. I tinc la sensació que en algun moment vam pensar que un cop assolida la democràcia l’organització veïnal ja no era necessària i ens vam despreocupar com a ciutadans de la construcció de la societat on volem viure. I passa, que com deia Joan Fuster, la política la fas o te la fan.
