El tercer dia va ser el dia més important del viatge. Havíem de deixar el material humanitari que portàvem i buscar refugiats de la guerra per tornar cap a Catalunya. Vam sortir de l’hotel de Handzlówka, Polònia, a les nou del matí. El primer que vam fer va ser anar cap al magatzem de Przemyśl on havíem de deixar tot el material.
Vam descarregar les furgonetes, una per una, en un contenidor. Cadascuna de les caixes que portàvem anaven etiquetades amb el nom del què hi havia a dins i de la nostra persona de contacte que ho ha d’entrar a Ucraïna.
Com comentaven ahir alguns companys, veure totes les caixes juntes en el contenidor ens va fer adonar de tot el que portàvem. Penseu que havíem imprès 200 etiquetes amb el nom de la persona de contacte per enganxar a les caixes i les vam gastar totes.
Aquest va ser el primer moment una mica emocionant del dia, perquè veies com coses que havíem carregat a la Bisbal, servirien de veritat. Les vam deixar a uns 15 quilòmetres de la frontera.
Un cop acabada aquesta descàrrega de material, era moment d’anar cap al centre comercial de Przemyśl, convertit en un centre de refugiats des de l’inici de la guerra ara fa un mes. Aquest és un dels punts on hi havia més expectació, ja que no sabíem quina situació hi hauria o si trobaríem persones que volguessin venir cap a Catalunya.
En arribar a Przemyśl ens vam anar a registrar. En una mena de gran tenda de campanya, hi havia dos voluntaris joves que entraven al sistema els conductors que arribaven per emportar-se gent i donaven les polseres que permetien l’accés al centre.
Tot i això, aquest és un accés molt restringit. Com molt vam poder entrar cinc metres dins l’antic centre comercial. A partir d’aquí, accés només per a refugiats i voluntaris. Tot i no poder entrar gaire, la imatge del centre impacte. Per començar, perquè només d’entrar notaves una olor molt característica i molt forta. A més, a una banda, vèiem una de les grans habitacions amb llits plegables on dorm la gent, gairebé sense espai entre els llits. A l’altra banda, veies el que havia estat una botiga convertida en una farmàcia d’emergència. A través de les reixes s’ensenyava que hi havia mitjons i altres productes, i a través d’una barra els voluntaris entregaven el que demanaven els refugiats.
També vam veure com el centre està organitzat per zones i països. Cada país té assignat un número i un espai concret. Els refugiats es distribueixen segons el país on voldrien anar. Només d’entrar, a la dreta, es veu el número 12 escrit amb un esprai a la paret.
I tal com ens pensàvem, l’organització en el centre ha canviat. En el primer viatge que van fer fa dues setmanes la Penya Blaugrana de Monells, Galgos 112 i EREC, van poder entrar i caminar per dins el centre amb llibertat. Ara, en canvi, com a molt ens van deixar entrar cinc metres. Després, ja hi havia dues guardes de seguretat que no ens deixaven passar i que ens indicaven que si volíem buscar gent ho havíem de dir a un voluntari i que aquest ho gestionaria.
Vam explicar a una voluntària que estàvem buscant gent per portar a Espanya. Ella ho va anar a mirar, però va tornar al cap d’uns minuts dient que no hi havia ningú a dins que vulgués anar cap a Espanya. Una cosa de la qual vam dubtar molt més tard, quan per casualitat, a l’exterior, vam trobar el membre d’una família de 6 que buscaven transport fins a Màlaga. Així doncs, del centre de Przemyśl vam marxar amb dues furgonetes de sis plenes: una amb aquestes sis persones, i una altra amb una família de 5 amb qui les entitats ja havien contactat durant el viatge i amb qui ja comptàvem.
En veure que no trobàvem gent al centre i que encara hi havia 24 places lliures als vehicles, es va decidir canviar d’ubicació i anar ben bé a la frontera entre Polònia i Ucraïna.
La situació a Medyka era totalment diferent. El que s’ha muntat a la frontera és ben bé un camp de refugiats. A diferència de la gent que està al centre comercial, en aquest cas, la gent no té un sostre sota el qual dormir. Allà hi ha tendes de campanya, fustes preparades per posar en cas que plogui i es faci fang. També hi ha moltes parades d’associacions que ofereixen menjar, i fins i tot un home que ofereix música amb un piano de cua.
Allà hi va a parar la gent tan bon punt travessa la frontera i surt d’Ucraïna. Mentre camines i t’endinses en el que és l’estructura del camp, et creues moltíssima gent que segurament acaba de deixar el seu país fa pocs minuts. Seguint el camí que on hi ha les associacions, ràpidament arribes a la reixa que separa un país de l’altre. Al costat de la frontera pels vehicles a la carretera, hi ha una via que és per on arriben les persones. Nosaltres, mentre oferíem el transport cap a Espanya, vam veure a desenes de persones que arribaven caminant, portant tot el que tenien en una maleta de cabina o en bosses. Totes, òbviament, famílies de dones amb fills o de persones grans. Cap home.
Una de les coses més impactants, és, sense dubtes, les cares de la gent que acaba de deixar el seu país. I més, tenint en compte que arriben un lloc on les condicions de vida són molt dolentes.
Però igual que vèiem gent arribar, també vèiem gent tornar a entrar cap a Ucraïna amb les maletes. Segurament, després d’haver-se estat un temps al camp de refugiats sense veure cap millora.
Va ser en aquest punt on vam trobar més persones per portar cap a Catalunya. Ens vam posar a prop de la reixa de la frontera amb cartells on hi havia escrit “Espanya” en ucraïnès.
D’aquesta manera vam aconseguir trobar Algunes persones soles i algunes famílies. Algunes, tenien algú que els esperava a Espanya. Altres no, i només volien sortir d’allà. Cal pensar que aquesta gent va pujar a la furgoneta d’uns desconeguts que els van dir que els portarien a Espanya i que els hi trobarien un lloc per viure. Aquesta confiança provocada per la desesperació també ens va fer reflexionar.
En aquest punt, les furgonetes del comboi ja s’havien anat separant. Alguns érem a la frontera, mentre que altres ja portaven a gent a l’hotel on vam dormir i altres havien d’anar a buscar a persones amb qui havíem contactat en altres punts com Cracòvia.
En el cas de la furgoneta 4, que és amb la que viatjo, havíem arribat a Medyka sent 3 persones, i en vam marxar sent-ne vuit. A la frontera vam trobar una família i una dona sola que van voler venir amb nosaltres. Després de trobar-les, vam marxar cap a l’hotel. Durant el viatge hi va haver, primer, moltes preguntes i molt d’ús de traductor, ja que només una d’elles parla anglès i no sempre ens aconseguíem entendre. A més, no és fàcil explicar que hi ha persones de Catalunya que sense conèixer-les de res els hi ofereixen un espai de casa seva, en un lloc del que no han sentit parlar mai. Després dels nervis i les preguntes, la furgoneta es va quedar en silenci, ja que totes van aprofitar el viatge per descansar.
Vam arribar a l’hotel cap a les 9. Les cares d’aquestes dones i nenes quan van veure l’hotel ens van tranquil·litzar. Amb els ulls molt oberts, miraven l’hotel i reien, sense creure-s’ho gaire. Després de ves a saber quants dies, es van poder dutxar, sopar un plat calent i dormir en un llit.
Avui ens esperen moltes hores de viatge al davant. Farem més de 1200 quilòmetres per arribar a un hotel a Alemanya, on farem una altra parada per dormir. El dilluns, arribarem finalment a Catalunya amb més d’una trentena de refugiats.
Fins aquí la crònica del tercer dia de viatge, el dia més dur, més intens i el que més recordarem. Moltes gràcies per escoltar-nos i acompanyar-nos.
