Adaptació del personatge de Marvel creat per Stan Lee i Steve Ditko al 1963, que serveix com a porta d’entrada de la màgia en l’Univers Marvel Cinemàtic. Si en el seu inici els còmics no es podien despendre d’un aire pulp, aquesta adaptació és una gran superproducció plena d’efectes especials innovadors i de primera categoria, necessaris i imprescindibles per reproduir el món dimensional en què es mou Stephen Strange.
En molts sentits, aquesta pel·lícula recrea amb èxit l’efecte Iron Man de 2008 ja que ens presenta un personatge desconegut pel gran públic, actualment amb un nivell de vendes de còmics acceptable, però amb una vida editorial plena de cancel·lacions i rellançaments.
Darrera la càmera tenim a Scott Derrickson, apreciable per la pel·lícula de terror El exorcismo de Emily Rose i Sinister amb Ethan Hawke. Derrickson va assumir el projecte d’una manera molt personal, va ser ell mateix que es va presentar a Marvel amb la intenció d’adaptar el personatge. A Marvel li va agradar la seva proposta i quan va arribar el moment oportú el van trucar.
Interpretant a Strange tenim a Benedict Cumberbatch, que està perfecte en el paper. Sobre la qüestió física i interpretativa era impossible trobar ningú millor. Cumberbatch fa seu el personatge i quan ha assumit la plena transformació, amb la capa de levitació a sobre i l’Ull d’Agamotto, posa la pell de gallina. Completen el repartiment Chiwetel Ejiofor (Karl Mordo), Tilda Swinton (L’Anciana), Mads Mikkelsen (Kaecilius), Rachel McAdams (Christine Palmer) i Benedict Wong (Wong). Sobre els secundaris, comentar que són més secundaris que mai i que el seu paper es deu a fer de suport al protagonista principal que està present gairebé tota la pel·lícula, per ser degudament presentat. Sobre la polèmica elecció de Swinton per un rol que en els còmics és masculí i realment ancià, aquesta se’n surt molt bé i en cap moment ens arriba a molestar el canvi.
El film ens presenta a Stephen Strange, un famós neurocirurgià de Nova York, amb molt de talent i també amb molta arrogància i vanitat. En certa manera, en la seva presentació el doctor Strange recorda al doctor House. Després de patir un accident de cotxe, les seves mans queden malferides i impedides per continuar exercint de cirurgià. Com que la medicina convencional és incapaç de curar-li completament les mans, realitza un viatge per curar-se fins a l’Himàlaia. Allí coneixerà a El Anciano, qui li mostrarà que viu en una realitat entre moltes. Strange descobrirà les dimensions màgiques i el món ocult. Durant el seu entrenament, adquirirà capacitats psíquiques com la telepatia i la projecció astral que haurà d’utilitzar quan arribi el moment de combatre el mal.
Un dels riscos que corria la pel·lícula era mostrar els móns en què es mou Strange així com personatges com Dormammu, molt de còmic, però que en pantalla podrien semblar ridículs. La responsabilitat requeia en els dissenyadors dels efectes especials. El cert és que aquesta gent es mereix un aplaudiment molt fort. Aquesta és la primera pel·lícula després de Matrix que aporta coses noves i innovacions narratives en els efectes especials. És cert que la dimensió mirall recorda molt el que Nolan va fer a Origen, però aquí ho millora i amplia. Les visons de calidoscopi són absolutament brillants. Però en aquesta pel·lícula hi ha més coses, com la manera de mostrar els encanteris, o tota la part final a Hong Kong en què Strange marxa a lluitar amb una enemic d’una altra dimensió.
Doctor Strange és una pel·lícula única i diferent de Marvel, però mai perd la perspectiva de pertànyer a aquest univers. Això pot ser positiu i negatiu a la vegada, depèn del punt de vista, però és pel que han apostat els seus productors. Ho han aconseguit i el públic i la crítica responen positivament, una vegada més. I ja no parlo només de veure l’edifici dels Vengadores en l’skyline de Nova York, és el segell Marvel que la impregna tant per la narrativa com en el sentit de l’humor, proper a la novel•la gràfica El juramento. Però el director, un sensacional Scott Derrickson, sap moure les peces per tal que allò que ens pugui semblar que ja ho hem vist abans, sigui nou i fresc com la primera vegada.
La pel·lícula juga molt bé a contraposar la màgia amb la medicina, la ciència i la fe. Un dels aspectes més destacables del personatge que a vegades es troba a faltar en els còmics en què se sol donar prominència a la part màgica, oblidant a vegades la mèdica.
Doctor Strange es mou per escenaris nous a l’Índia i Nepal per construir una aventura mística molt entretinguda. Moltes vegades ens queixem que en blockbusters d’aquestes característiques sempre hi ha un moment en què la pel·lícula es frena, però Doctor Strange és un frenesí que no es para.
Doctor Strange esdevé una proposta innovadora, diferent i única en el cinema de superherois, sense que aquesta hagi de renunciar al segell Marvel. Per altra banda, feia molt de temps que no veiem coses noves en el terreny dels efectes especials i més que aquests resultessin orgànics i tinguessin un sentit narratiu. Agafeu la vostra capa de levitació i aneu cap al cinema a veure-la o com a mínim que ho faci la vostra projecció astral.
- Publicitat -
