Dumbo

Adaptació en imatge real del clàssic animat de Disney del 1941, que al mateix temps es basava en un llibre infantil escrit per Helen Aberson i Harold Pearl, il·lustrat per Helen Durney. 

La pel·lícula ens narra la història de Dumbo, un petit elefant nascut en el circ. Les seves orelles enormes el converteixen en la riota de tothom, excepte de dos nens, Joe i Milly, fills de Holt Farrier, una exestrella del circ que acaba de tornar de la guerra, i que ha d’afrontar els canvis de la seva vida mentre cuida a Dumbo. La vida de Dumbo canviarà quan descobreixi que, gràcies a les seves grans orelles, és capaç de volar. 

Tim Burton ha estat l’encarregat de dirigir-la. Burton no és aliè a les adaptacions animades de Disney en imatge real. Ell ha estat el director de les dues adaptacions d’Alicia en el país de les meravelles. La veritat és que excepte El llibre de la selva, la resta de versions en imatge real dels clàssics de Disney han estat innecessàries, els afegits irrellevants i no han aportat res de nou. 

Aquesta nova versió de Dumbo destaca perquè visualment és molt imaginativa, gairebé com totes les pel·lícules de Burton, però li manca emoció. En el cas de Dumbo quan volem dir emoció, volem dir crueltat i tristor, molt present a la pel·lícula original. Burton ha fet una cosa diferent. La humiliació constant intrínseca del personatge, perpetrada sobretot pels seus en la pel·lícula original, és molt suavitzada en aquesta i deixa de ser l’eix principal.
La millor escena de la pel·lícula és calcada a la versió animada, quan Dumbo i la seva mare uneixen les trompes separats per una gàbia amb barrots. 

Burton ha fet en aquesta nova versió una pel·lícula perquè no patim massa, en una segona part, que no adapta l’original i que porta la històrua al seu terreny. Precisament aquí és quan la pel·lícula comença a tenir problemes greus.

Dumbo no és una mala pel·lícula, és entretinguda, però no passarà a la història com ho ha fet el clàssic del 1941 que encara serà un referent quan ja hàgim oblidat d’aquí a uns mesos aquesta versió. Entre els infants, la percepció serà la d’haver vist una bona pel·lícula, primer perquè gairebé cap haurà vist la pel·lícula original. El nou Dumbo està molt en la línia de pel·lícula familiar que actualment està fent Disney, i no ho dic positivament.

Encara que no sigui el Burton que era en altres èpoques, aquest ha demostrat recentment que encara manté el pols per explicar contes foscos, de fet la seva última pel·lícula, El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares, no estava gens malament. Però amb Dumbo, que tenia tot el potencial per posar-hi foscor, el seu segell personal es queda tan sols en la pirotècnia, renunciant completament a fer una obra d’autor per adaptar-la a un cànon que complagui a tots els públics, amb uns instants de foscor que es queden en petits moments. Ens hagués encantat veure com adaptava la borratxera involuntària de Dumbo i els moments psicodèlics. 

No obstant els seus defectes i ser una obra molt inferior a l’original, el millor de la pel·lícula és el personatge principal, em refereixo al Dumbo digital, no pas a la desfilada d’actors que ha vingut a passar per caixa, per mostrar-se com més histriònics millor i poca cosa més. Que el millor de tots ells sigui Colin Farrell no deixa de ser una sorpresa, malgrat que Danny DeVito s’esforça per posar-hi tot de la seva part. És cert que aquest últim es mereixia més protagonisme davant la sobreactuació de Michael Keaton. Però tornem al millor actor de la pel·lícula, el Dumbo digital. L’únic que és igual o més adorable que el seu equivalent en la pel·lícula de 1941. Dumbo està perfecte, no podia estat més ben fet. Els moments de vol del petit elefant són tots molt èpics. 

L’error de la pel·lícula ha estat voler donar protagonisme als irrellevants i gens interessants personatges humans, i s’hagués agraït una versió molt més fidel a l’original amb més moments de Dumbo com a protagonista absolut. El camí correcte el va marcar Jon Favreau a El llibre de la selva. La versió de Tim Burton es queda en oportunitat perduda. 

Tot i això, pels infants, Dumbo serà una bona pel·lícula. Pel meu gust, tot i que és entretinguda i no és una mala pel·lícula, entenc que la visió de Burton ha estat equivocada i no és la meravella que es mereixia haver estat i no serà.
Trobaràs la ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.