Christopher Nolan és el director que crea més controvèrsia en el panorama cinematogràfic actual. Nolan no deixa indiferent a ningú i entre els haters, que odien tot el que faci, encara que estigui bé, i els lovers, que qualifiquen d’obra mestra tot el que fa encara que estigui malament, existeix un reduït nombre de persones al mig, entre les quals m’hi trobo, que pensem que Nolan té bones i males pel·lícules. Dunkerke està a la banda de les bones, de les excel·lents concretament.
Aquesta és la primera incursió de Christopher Nolan en el gènere bèl·lic i també en l’adaptació d’uns fets reals. Ambientada en el Segona Guerra Mundial, ens narra la història de la operació Dinamo, en què l’exèrcit Aliat va intentar evacuar a un grup de soldats britànics, belgues, canadencs i francesos que havien estat envoltats per l’exèrcit nazi. La pel·lícula entrecreua tres línies argumentals: la dels atrapats a la platja, la dels civils que ajuden en els petits vaixells i la de les batalles aèries.
A Nolan el que millor li funcionen són les històries més petites com Memento i Insomnia, tot i que algunes de les seves pel·lícules grans com Origen o El caballero oscuro, també funcionen com un rellotge suís. És Dunkerke una pel·lícula petita? Jo crec que sí, però perquè Nolan ho ha volgut així. Malgrat que el tema i la batalla donava per fer una pel·lícula gran, Nolan li ha donat un enfocament més intimista i ens explica la història des de punts de vista diferents, amb protagonistes diferents i en llocs diferents. Tampoc ha volgut contextualitzar res, així que més que narrar una història, Nolan ens proposa una experiència sensorial absoluta. Per tant, qui la critiqui per mancar-li argument, és que oblida quin era l’objectiu del realitzador, i en aquest triomfa. Sí que li podem criticar que es concentri exclusivament en els britànics i oblidi la participació dels francesos, però segurament li hagués estat impossible fer la mateixa pel·lícula si hagués incorporat aquests canvis.
Dunkerke és molt intensa ja que des del primer minut et posa dins de la pel·lícula i fa que et sentis com un més dels soldats que esperen a la platja. Nolan fa servir com un artesà mestre tots els recursos que li són habituals i que aquí en cap moment grinyolen, com la música i la manera de rodar. Els instruments sonen amb estridència en els moments més tensos i aguanta aquesta tensió gràcies una durada mesurada de menys de dues hores en què es limita a explicar els fets amb en prou feines diàlegs. Per aquest motiu la tasca de Hans Zimmer és fonamental i la banda sonora esdevé una protagonista més que aporta tant com el propi Nolan.
Nolan es llueix visualment i com un Messi del cinema, ens mostra totes les piruetes que és capaç de fer amb la càmera que ens deixen enlluernats. La manera de rodar els combats, tant els de terra, mar i sobretot aire, ens deixen sense alè.
El repartiment està format per un seguit d’actors desconeguts perquè volia que fossin britànics i que tinguessin la mateixa edat que els soldats que van viure aquella història. Destaca el protagonista, el debutant Fionn Whitehead, que és els ulls de l’espectador en aquesta història. També hi trobem actors més veterans com James D’Arcy i Kenneth Brannagh com a comandaments militars, i Mark Rylance i Cillian Murphy. Capítol a part per Tom Hardy, un dels pilots, que es passa tota la pel·lícula amb la cara tapada i que només amb la mirada és capaç de transmetre les seves emocions.
Sorprèn la mirada de Nolan en el conflicte i la posada en escena. Visualment ens ofereix un producte únic i insòlit en els moments actuals, ja que és capaç de mostrar la cruesa sense cap element gore. Si no recordo malament ni tant sols hi ha una gota de sang en pantalla. Però per la immersió i intensitat, recorda molt a les batalles d’Hasta el último hombre de Mel Gibson, però sense extremitats que volen ni sang per tot arreu. Tot està rodat amb molta elegància i zero morbositat.
Dunkerke és una pel·lícula d’autor en què es nota la mà de Nolan en cada plànol. Nolan té un domini sense rival alhora de mostrar la èpica en pantalla i en aquesta pel·lícula se sent més còmode que mai, ja que no ha de batallar amb grans escenes d’acció que són precisament el seu punt feble. També ha reduït a la mínima expressió els efectes digitals, usant mètodes tradicionals sempre que ha pogut. Això ajuda a crear les sensacions que buscava.
No sé si aquesta serà la seva millor pel·lícula, però sense cap mena de dubte estarà entre les millors, a l’espera del que ens pugui presentar en el futur. Dunkerke és una pel·lícula sensorial, immersiva que et manté el cor agafat amb un puny i de la qual és impossible sortir-ne fins el final. En definitiva, un espectacle i una lliçó de cinema en majúscules.
- Publicitat -
