Com que tenia una certa necessitat de descans i vacances, m’he resistit a l’adrenalina de la professió a la que pertanyo, el periodisme, i he optat per canviar d’escenaris, ambients i cels blaus. Que veure volar pedrots en manifestacions sobre es meu cap ja consta al meu full de serveis, i en alguna de les últimes on he estat no queien precisament confits.
Però com deia, ha pogut més el cansament i les ganes de vacances, i lluny de merders, m’he asilvestrat. En poques paraules, estic gaudint d’uns dies de descans i el confinament comarcal ens ha regalat, a la meva companya i a mi, una nova excusa per tornar a estimar la comarca. Estimar el nostre Baix Empordà, que té de tot, i que cada dia ens és més fascinant.
De tant en tant ja ho fem això. Uns quants cops l’any ens agrada fer un reset i fer l’exercici de resseguir i rellegir l’Empordà amb ulls de nouvingut. Digues-li ulls de guiri, o de pixapins, o de nen petit. Però com més ens agrada gaudir-lo és disposant de tot el temps del món: activar el “mode Josep Pla”, o sigui, actitud de badar compulsivament i resseguir tota la plana amunt i avall, però això sí, amb bicicleta. Sense deixar-nos cap poble, cap pedra medieval, cap racó del Ter, cap cala o cap sorpresa del rerepaís. Com he dit, amb bicicleta, hores i hores pedalant.
En pocs dies ja l’hem fet de dalt a baix, d’oest a est i de totes les formes possibles, passant per caminets i camins rals. De camps d’arròs a cales amagades, dels clots de Sant Julià a paisatges lents de rius i rieres. Gairebé no ens queda cap poble per fotografiar, i la col·lecció de campanars inacabats adquireix més volum; s’acumula a les fotos d’un àlbum sempre inquietant.
La comarca no és gran, però amb bicicleta, com totes les geografies, té una dimensió sorpresiva i espectacular. El fet que, en el nostre cas, tinguem el punt d’origen en un dels llocs més alts del Baix Empordà, fa que començar sigui una delícia, per les baixades i la velocitat dels primers minuts, però un autèntic suplici per la tornada, o sigui, les pujades. No tornaries mai a casa, pensant en els setze minuts de tracatratracatrà continuat de pujada.
Però com que som mesells ja ens agrada aquest plus de turment a les cames; dormim més planers.
Viatjar i conquerir un territori amb bicicleta és, sobretot, un plaer visual, i gairebé igual de plaent, un plaer olfactiu: una autèntica delícia per la barreja d’olors. Olors a migdia, quan sents aquells dinars que es fan en algunes masies. O l’olor de quan ha plogut, dels xipresos, dels llocs on s’està podant, o dels camps que esclataran ben aviat de primavera.
La tercera delícia sol ser l’oïda, quan sents la gent parlar. I és que anar amb bici et permet ser un oient indiscret que tant sent el silenci dels camps, la música del vent, els ocells, o els renecs de la Pepita, que es barreja amb les campanes de dos quarts. No té preu. Tot realment és fascinant.
Tenia una certa por al pessimisme, i al contrari, he tingut una lliçó de vida optimista quan he vist el moltíssim treball que he comprovat que s’està fent a la comarca. M’explico: he vist molta activitat, preparant per quan vinguin temps millors. Per quan vingui un altre juny. Per quan passi el ‘bitxo’ i estigui tothom sa, vacunat i amb ganes de retrobaments.
Fusters treballant, paletes i constructors, operaris contractats per Ajuntaments arreglant voreres o fent passar canalitzacions, restaurants, bars, comerços i cafeteries refent aparadors, repintant façanes, jardiners podant. A tot arreu, a tota la comarca. M’ha alegrat aquests dies aquesta il·lusió en les noves oportunitats que vindran un cop se superi tota aquesta puta pandèmia.
Encara em queden dos dies de febrer sobre rodes. El meu carregador de piles i d’energia vital està gairebé ple del tot, i amb ben poc estaré de nou fresc com una rosa per a l’acció. I la comarca, espectacular. Us ho recomano, carretera i manta. O carretera i bici.
