Com a essers socials que som, tots sentim la necessitat d’encaixar. De ser acceptats pels altres. I aquest fet no passa desapercebut per els especialistes en màrqueting. Especialment en el món de la moda. El sector que imposa les normes estètiques més absurdes i canviants, mantenint en moviment la roda del consumisme. L’obsessió per tenir un cos que ha d’encaixar és una eina brutal de control i de fer diners. Hi ha moltes indústries que s’estan enriquint a costa de què vulguem modificar els nostres cossos constantment: la de la bellesa, l’alimentària, la farmacèutica, …
I aquesta pressió social, s’exerceix encara amb més força sobre les dones. Observeu, sinó, qualsevol pausa de publicitat llarga i veureu una successió d’ anuncis dirigits a les dones. A recordar-nos que no hi ha cap part del nostre cos sense danys i que necessitem una restauració completa: controlar males olors, contenir pèrdues de diferents líquids, eliminar el pèl, cuidar el cabell, amagar arrugues, estries i sacsons… Tot se’ns arruga, infla o cau.
I amb l’arribada de les xarxes socials la pressió no ha fet més que augmentar. L’algoritme no para d’ensenyar-nos imatges i vídeos de com hauríem de vestir-nos, maquillar-nos o menjar per ser dignes de l’anhelada acceptació social.
L’altre dia llegia que ja tenim una nova síndrome, la “cosmeticorèxia”. Una nova paraulota que s’han inventat per definir la dèria dels preadolescents per la cura de la pell. Ara trobem mainada de 12 anys estalviant els diners del berenar per comprar productes cosmètics per adults, per tal d’imitar les rutines de Skincare que veuen a les xarxes.
Amb aquest assetjament constant no es d’estranyar que tots plegats ens sentim imperfectes, defectuosos, jutjats i infeliços. I si ens afecta com a adults, com no ha d’afectar als més joves?
