El Baix Empordà, un territori conegut per la seva bellesa natural, va viure un període molt diferent durant els anys de la postguerra espanyola. Entre 1939 i 1959, la misèria va arrossegar moltes famílies a buscar solucions al marge de la llei. Així va néixer un món clandestí de contraban i estraperlo, on el mar i la terra es convertiren en escenaris d’una lluita diària per la supervivència.
Una època de privacions i necessitats
La postguerra va ser un temps de privacions. Les cartilles de racionament, imposades pel règim franquista, limitaven l’accés als productes bàsics. El pa, l’oli i el sucre es repartien amb comptagotes. Les famílies, especialment les que vivien en zones rurals com el Baix Empordà, veien els seus estómacs buits i les seves esperances de prosperitat esvaïdes. En aquest context, el contraban i l’estraperlo no eren només opcions, eren necessitats.
Amb la frontera francesa tancada i l’economia empobrida, moltes persones van començar a moure mercaderies il·legalment per sobreviure. Aquestes activitats van prendre forma en dos fenòmens principals: el contraban, que implicava el tràfic de productes des de l’estranger, i l’estraperlo, que consistia en la venda de béns bàsics sense passar pel mercat oficial.
El batec del contraban: una vida al límit
El contraban va trobar en el Baix Empordà un escenari ideal. La seva costa accidentada, plena de cales amagades, era perfecta per a l’arribada de mercaderies clandestines. Els ports pesquers de Palamós i Sant Feliu de Guíxols es van convertir en punts estratègics on els contrabandistes descarregaven productes arribats des de Mallorca o fins i tot des de països més llunyans.
Però no era només el mar el que bullia d’activitat. També a l’interior, a les carreteres secundàries i els camins de muntanya, es movien les mercaderies amb rapidesa. Els contrabandistes coneixien cada racó, cada desviació del camí, i sabien com esquivar les patrulles de la Guàrdia Civil. El perill estava sempre present, però la necessitat era més forta que la por.
Productes de primera necessitat: molt més que mercaderia
El tabac, la penicil·lina i el cafè eren alguns dels productes estrella del contraban. El tabac, sobretot, es convertí en una moneda d’intercanvi essencial. Fumadors desesperats i botigues amb les lleixes buides eren els millors clients dels contrabandistes. La penicil·lina, per la seva banda, salvava vides en un moment en què la sanitat pública era gairebé inexistent. El cafè, aquell petit luxe que feia més suportables els matins freds de l’hivern, també era molt sol·licitat.
Però aquests productes no eren només béns per consumir; representaven la resistència davant un règim que ho controlava tot. Eren símbols de la lluita per una mica de normalitat en un món completament trastocat.
L’estraperlo: el mercat negre de la supervivència
Mentre el contraban es movia entre les ombres de la nit i els camins secrets, l’estraperlo tenia lloc més a prop de casa. Les mateixes botigues que rebien els productes de contraban eren sovint punts d’estraperlo. Així, les famílies podien aconseguir allò que les cartilles de racionament els negaven. El mercat negre va créixer fins a convertir-se en un sistema paral·lel que sustentava moltes llars.
Aquesta economia submergida no estava exempta de riscos. Les autoritats perseguien els estraperlistes amb rigor, imposant multes i fins i tot penes de presó. Però la gent no tenia altre remei. Les dones, en particular, van jugar un paper crucial en aquesta economia paral·lela, venent a les cases el poc que podien obtenir per alimentar les seves famílies.
Una resistència discreta, però poderosa
El contraban i l’estraperlo al Baix Empordà no van ser només activitats il·legals; van ser una forma de resistència. Resistència contra la misèria, contra les polítiques repressives del règim franquista, i contra la desesperació. Aquestes activitats van permetre a moltes famílies sobreviure en un dels períodes més foscos de la història recent d’Espanya.
Tot i els esforços de les autoritats per eradicar aquestes pràctiques, el contraban i l’estraperlo van persistir, deixant una empremta profunda en la història de la comarca. Els homes i dones que s’hi van dedicar no buscaven fer-se rics, sinó simplement poder portar menjar a taula. I en fer-ho, van desafiar un sistema que semblava fet per aixafar-los.
