Aquestes últimes setmanes hem vist el Daró amb aigua. Per un riu qualsevol, això seria el més normal del món. Però el nostre Daró és un riu extraordinari, que va a la seva.
Es passa tot l’any completament sec, jugant a passar desapercebut. I se’n riu per sota el nas dels forasters que se’n riuen d’ell quan travessen el pont. “Com en podeu dir riu, si no té ni una gota d’aigua?” Però els bisbalencs, que el coneixem de fa anys, sabem com les gasta.
Sabem que és un riu de veritat, encara que es passi mesos en guaret, fent el mandrós.
De cop, cauen quatre gotes a les Gavarres i l’aigua comença a baixar. I tots experimentem una sensació màgica, una sensació tribal. Ens tornem tots una mica bojos. Ens agafa el neguit de travessar ponts per veure com puja l’aigua. I si l’aigua puja massa, tots tenim una fusta de la mida de la porta a punt pel que pugui ser. El Daró és un riu amb sorpresa. I no el canviaríem ni pel Mississipi, ni per l’Amazones ni per cap altre riu del món. És el nostre riu i ens l’estimem així.
