“I en l’any dels bessons sorgirà una reina des de l’Orient que expandirà una plaga dels sers de la nit a la Terra de les 7 colines transformant en pols als homes del Crepuscle per culminar en l’ombra de la roïndat”. Això, que en un principi sembla la introducció a una pel·lícula de por, no és més que una de les prediccions que Nostradamus va realitzar en 1555. Ara, després d’uns quants segles, prendria tot el sentit, com totes les seves prediccions (si no ho he dit mai, em declaro fan número 1 del Sr. Nostradamus) i podria figurar com el primer paràgraf de la nostra història particular, una història que estem vivint confinats entre quatre parets que mai han estat tan desinfectades i tan netes i que mai més, confio en això, ens donaran la mateixa oportunitat de trobar-nos amb el nostre propi món: amb els companys i companyes de pis, família, parella, amb nosaltres mateixos, d’una manera tan intensiva i intensa, i perquè no dir-ho, a vegades estesant.
Les notícies arriben a totes hores i en tota classe de formats i juntament amb les xifres de contagiats, malalts que s’han curat, morts i el discurs poc entenedor de la classe política, els aplaudiments als que lluiten cada dia per la vida dels demés, i no ho oblidem, per la seva, els que són a primera línia de foc sense la munició necessària per fer marxar l’enemic i que, no obstant, no es rendeixen i tornen a les trinxeres, o simplement, no marxen en dies perquè no arriba un relleu que ha promès venir al seu rescat. I després què? La majoria parlem del dia en què es surti al carrer i es reprengui la rutina, el dia a dia de cadascú, si encara hi és i no ha marxat amb la COVID-19, però l’important és seguir parlant després, no reprendre sinó seguir aprenent de que no som immunes a res i que la millor vacuna que podem tenir contra tot és no oblidar els tresors que ens ha deixat aquesta maleïda situació: persones que mai ens han deixat: sanitaris, transportistes, serveis d’aliments, periodistes i col·laboradors, farmàcies obertes, la tecnologia que ens ha permès tenir més a prop els que tenim més lluny i una veu sempre amiga, la veu que sobrepassa les quatre parets netes i polides de casa nostra, la veu de la ràdio. El dia de després no hem d’oblidar la lliçó de vida, no hem d’oblidar el que ha passat i amb qui comptar, i més que mai, valorar el que tenim. Cada dia, ha de ser un dia de després!!!
