Fa pocs dies es celebrava el dia de la dona i tot el país es tenyia de lila. Dones i homes es llençaven al carrer amb ganes de fer patent que encara queda molt per conquerir en un món que no ha madurat el suficient i és a l’espera de treure bona nota en qüestions tan bàsiques com el respecte al gènere amb el que respira la nostra pell.
I la vida segueix i hi ha més “dies de” que em venen a la memòria i que no deixen de ser una lletra escarlata que apareix de forma aclaparadora un dia sí i un altre també i que ens fan posar la cara vermella durant unes hores a l’enfrontar-nos amb les nostres pròpies pors: el dia de l’orgull gai, el dia de la pau i la no violència…i llavors et preguntes: en un món civilitzat com en el que vivim, encara ens hem de recordar que hem de creure en la no violència, en la igualtat entre les persones i no crear diferències per les nostres pròpies diferències? Es veu que sí. I la pròpia resposta, almenys a mi, encara em distancia més dels “dies de” , aquells que reivindiquen allò que no es tindria de reivindicar, aquells que fan visible el que no hauria de ser invisible, aquells que quan deixin d’existir, serà possible que es tinguin en compte cada dia, perquè cada dia contindrà molts “ dies de”.
I el dissabte passat vaig tenir un dia d’aquests. Vaig anar a la presentació del llibre “El dolor y la madre que lo parió” de la Cristina Garcia Lucena als cinemes de Calafell, una visió d’una malaltia cada vegada més present com és la fibromiàlgia amb la mirada de la pròpia malalta, l’autora, que a través d’un curt ens va fer viure el seu dia a dia. Però el meu 8 de març va anar més enllà: vaig conèixer a unes quantes heroïnes que poden arribar al final de cada dia amb un somriure i amb bones paraules per tothom malgrat l’esforç que suposa passar 24 hores patint. El meu dia, es va convertir amb les dones de l’associació SPLAF de Calafell amb el dia de la fibromàgia, amb més màgia que mai!!!
