Entre el 18 i 21 de març de 2020, un jove de 23 anys va ser interceptat set vegades per la policia local per saltar-se el confinament. El cas va arribar a un judici penal on el fiscal acusava al jove a un any de presó per desobediència. No obstant, a l’inici del judici el Fiscal va retirar l’acusació degut a que al mes de juny el Tribunal Constitucional va anular parcialment el decret que establia l’estat d’alarma. Posteriorment el jutge va dictar una sentència absolutòria «in voce», és a dir, a la mateixa sala de judici va dictar al moment una sentència de viva veu absolent a l’acusat davant la manca d’acusació. La retirada de l’acusació es deu que un cop es va pronunciar el Tribunal Constitucional, la norma desobeïda finalment va resultar ser il·legal.
Ja va ser molt criticat en el seu moment tota la construcció punitiva al entorn de l’incompliment de les mesures per controlar la pandèmia. El govern va ser incapaç de legislar expressament sobre aquest punt, acollint-se a normes anteriors a la pandèmia que tenien difícil encaix. Sens dubte el pitjor dels encaixos és criminalitzar conductes, una forma de gestionar la vida pública que en casos com el present es revela totalment arbitrària. Tan si el Tribunal Constitucional anul·la el decret com si no, els fets son els mateixos: saltar-se constantment el confinament. En canvi les conseqüències passen de blanc a negre o de negre a blanc, uns canvis que esgarrifen si seus a la banqueta dels acusats.
