Sabem dir un text memoritzat si va acompanyat del gest. Això és el que ens passa als actors, a les actrius. Almenys a mi. Puc dir una frase guionada de fa molts anys perquè hi ha un gest que l’acompanya i me la recorda. A vegades, fora de context, la frase surt perquè el gest s’ha manifestat inesperadament més enllà de l’escenari, o sigui, en el món real. I pam. Passa, es diu. O es diu per dins, per no fer el ridícul. Perquè, sovint, la frase no lliga amb el que s’està dient, però pren vida i vol sortir encara que no tingui lloc en la conversa. Voldria explicar més sobre el tema però no és el moment.
Divendres vaig entrar a la presó de Figueres amb la Sílvia Soler i en Fel Faixedas per anar a veure la Dolors Bassa, presa política per una injustícia española. La nit abans ja no vaig dormir bé, nerviós com estava. Què li dic? Val la pena que jo ocupi el temps i l’espai d’una visita familiar o de persones que l’estimen i volen estar amb ella? Cal que jo ocupi aquest lloc? Mil preguntes, però, sobretot què li dic? Amb què la puc ajudar?
Hi ha un gest, sí, un gest que jo he vist a les pel·lícules. Un gest de gent que s’estima i que està separada per un vidre. Persones que es veuen però no es poden tocar. Hi ha un gest a la presó. Un gest que pensava i repensava tota la nit, i tot el dia fins que vaig entrar a la presó. Hi ha un gest. Es produiria aquest gest? És un gest tòpic i típic. Un gest que pot semblar gastat si no has entrat mai a presó i no l’has viscut. Un gest que és automàtic i trepitjat. Un gest mil vegades vist i que tu mateix et dius en la teva nit d’insomni que no vols repetir per no caure en un tòpic de mínims, que tu ets diferent, que…
Jo no podia seure de nervis mentre ens esperàvem. Ja havíem entregat DNIs. Ja havíem signat documents. Ja tot fet i d’acord amb les funcionaries de la presó. Ja érem dins. Érem els de fora de dins una presó d’alta seguretat amb 900 homes presos i menys de 40 dones. Alta seguretat. Busqueu què vol dir això, si us plau. Busqueu què és Puig de les Basses que ara no us ho puc explicar. Nosaltres esperàvem. La Sílvia es va trobar malament i va vomitar. Ho dic així i no vull explicar-ho més bé. La Sílvia era una cara blanca asseguda en la fredor d’una presó. I jo me la mirava i donava voltes amb el cor a la boca. En Fel feia veure que tot bé, que tot normal. I feia bromes per volatitzar nervis. I ens deia sort que has vomitat aquí, Sílvia, perquè ho fas amb la Dolors i la liem, perquè aquest que és un aprensiu també hagués vomitat. I m’imagino la Dolors i la situació i hahahahahaha, però de hahahaha res perquè no estàvem per hahaha, però sí que volíem que tot fos normal. Tan normal que veniu que posarem les coses a la guixeta i tan normal que no sé ni com es treu la clau del pany de la guixeta i segur que ha de ser fàcil però no, i tan normal que rius de nervis perquè tu blanca, aquest amb mal de panxa i jo forçant la clau d’una guixeta, etc. I tan normal que tots estem fatal i tan normal que res no és normal. Res de res. I la funcionària ens crida. I podeu passar. I escales i porta blindada que s’obre i porta blindada que no s’obre fins que no es tanca l’anterior. I calor. I vidres. I laberints. I espera que espera i més nervis i què li dic. I per fi la Dolors. I el gest.
No us vull explicar de què vam parlar. Només us vull dir que tot va sortir. I les pors es van acabar i la conversa hi va ser, i els sentiments es van transmetre i les ganes, les decepcions, les gràcies i les il·lusions. Tot va fluir. I malgrat ens vam sentir fets un manyoc de ràbia, solidaritat, germanor, impotència… vam fluir. Va sortir el text. En aquest cas un text no memoritzat ni estudiat, un text sincer que va tenir la capacitat de travessar un vidre blindat. I tot gràcies a un gest que la mateixa Dolors va provocar i que ens va semblar el més natural del món. I ho va ser. I va ser ella, la Dolors, que va parlar, explicar. Va ser ella la que es va donar. Va ser ella la que es va sincerar i ensenyar, precisament ella que està presa. I nosaltres vam seguir el seu gest i vam escoltar.
Aquest gest és posar la mà al vidre. Ajuntar la teva mà amb la mà de la presa i obviar la fredor d’un vidre injust. I aquest gest el vam reproduir no una, sinó moltes vegades. I no em va fer vergonya. I no va ser un gest gastat ni trepitjat. I quan se’ns va acabar el temps de conversa i ja no podíem sentir la veu de la Dolors, encara vam repetir el gest i quan la Dolors va seguir pel seu laberint i nosaltres pel nostre i encara ens vam poder tornar a trobar en aquesta absurditat de vidres i portes vam tornar a posar a les mans clavades al vidre, tots quatre. I ens queien les llàgrimes perquè el gest és profund i sincer. El gest és. I aquest és el gest.
Gràcies Dolors pel teu gest. Gràcies família de la Dolors per deixar-nos el lloc per fer el gest.
Gràcies amics i desconeguts que aneu al Puig de les Basses i dieu bona nit a la Dolors, és un gest que alguns consideren gastat i evidentment no en tenen ni idea del significat, la profunditat, la sinceritat i la potència d’aquest tipus de gest.
