S’inicia de nou el curs judicial amb la protocol·lària cerimònia presidida pel rei d’Espanya i el president del Tribunal Suprem, també president del Consell General del Poder Judicial. La cerimònia es porta a terme a la Sala del Tribunal Suprem, un autèntic palau de marbre.
Si la justícia es percep com un servei al ciutadà, resulta estrany que el protocol fixi quines joies, collars en aquest cas, han de lluir el president del Tribunal Suprem i el rei d’espanya. No estem parlant de les punyetes que porten brodades els magistrats a les seves togues, sinó de dos joies especifiques denominades «el gran collar de la justicia» i «el collar de la justicia». La primera data de 1844, en aquell moment en que el sou d’un obrer era de 6 pessetes diàries, el collar en va costar 15.000. El gran collar té diferents símbols representats en medallons, un d’ells és una balança, habitualment símbol de justícia, tot i que potser en el collar indica el bon pes dels 22 quilats d’or.
Atès que en l’acte no només hi intervé el rei sinó també el president del Tribunal Suprem i d’altres convidats, i als molts actes en què ja aleshores havia d’intervenir el màxim representat dels jutges, pocs anys més tard es va encarregar un segon collar de la justícia. Aquest més petit, tot i que igual de luxós, també present aquest any en l’inici del curs judicial.
Sincerament, es poden pregonar valors democràtics i de servei a la ciutadania lluint joies del segle XIX? Calen palaus de marbre per administrar justícia? La cúpula del poder judicial es mostra com un servei o com un autèntic poder de l’estat? Lluir joies, vestir togues, utilitzar un llenguatge poc entenedor, aproxima o allunya? Què interessa a la cúpula del poder judicial?
No tingueu cap dubte que qualsevol president del Tribunal Suprem sap respondre amb intel·ligència, convicció i apel·lant contínuament a la constitució qualsevol d’aquestes preguntes. Amb la mateixa facilitat que després indica al seu xofer oficial quin acte l’espera.
