Nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula, El hilo invisible està dirigida per Paul Thomas Anderson i protagonitzada per Daniel Day-Lewis, el mateix equip de Pozos de ambición.
Ambientada després de la IIª Guerra Mundial, Reynolds Woodcock és un modista de Londres que idea els vestits més cobdiciats per les actrius i princeses d’occident. El record de la seva mare morta i la presència de la seva germana, li provoquen un pesar que l’incita a escapar-se ocasionalment. En una d’aquestes sortides coneix a una cambrera que converteix en la seva musa amorosa i professional. La noia accepta il·lusionada, i no trigarà a descobrir el caràcter neuròtic del modista i les seves regles estrictes.
Estem avant d’una proposta minimalista i contemplativa de sentiments reprimits. Pràcticament no sortim el mateix escenari i els exteriors són en gran part absents. Al protagonista no li agrada sortir de casa seva, del seu estudi en particular. Estem davant d’una de les propostes més de nínxol de Paul Thomas Anderson perquè conté tots els elements que caracteritzen el seu cinema. Anderson s’ha extremat amb el temps i allunyat de propostes més comercials.
El protagonista és un geni sense aptituds socials, que no ha superat la mort de la seva mare. El record d’aquesta és molt present. A la seva avançada edat, viu encara a la casa familiar juntament amb la seva germana, una persona a l’ombra del geni del seu germà. Coneixedora de totes les seves manies, ella mai l’ha deixat sol i ha pagat el preu de renunciar a una vida pròpia. L’aparició d’Alma farà trontollar la monotonia de la casa, i no només a l’hora d’esmorzar. Caldrà esperar al final per veure si Alma serà capaç de donar allò que busca Reynolds en una companya i com espectadors, ens resulta impossible de pronosticar. La revelació, ja al final, ve acompanyada d’un petit gir que donarà sentit a allò que hem vist fins aquell moment. És el final el que dóna força a la pel·lícula i tot agafa sentit. Curiosament acaba en el millor moment, tot i que fins a arribar-hi la cosa es fa dura, posant a prova la paciència de l’espectador.
El hilo invisible no estaria en el meu top de la carrera de Paul Thomas Anderson, que pel meu gust, no hi connecto de fa temps. Pozos de ambición va ser l’última vegada i ja per mi s’allunyava del que em va entusiasmar a la primera època amb Boogie nights i Magnolia. Aquell Paul Thomas Anderson tenia una concepció del ritme, un equilibri entre el visual i narratiu que sembla haver perdut, quedant-se primordialment amb el visual i l’estètica. D’això precisament peca en aquesta pel·lícula. Les dues hores per la poca trama són excessives, utilitza aquest temps en recrear-se en els detalls, la llum i la fotografia. Tot i que atractiu de les imatges i la potència de la idea que ens vol explicar, conjunt és esgotador i repetitiu, tot i que atractiu. Tot i així, el personatge de Reynolds Woodcock, és dels millors que ha creat Anderson i la seva simple observació ja mereix la pel·lícula.
Daniel Day-Lewis toca novament el cel en una interpretació de pur geni. Ningú més com ell hauria pogut ser aquest modista que dissenya cada vestit com si fos una obra d’art.
El hilo invisible serà recordada per Daniel Day-Lewis i la seva perfecta interpretació amb la qual ha anunciat, per desgràcia nostra, que es retira. Després de veure-la haureu d’agafar aire, passar una estona tan intensa amb aquests personatges us durà a una necessitat de descomprimir-vos.
- Publicitat -
