Eli Roth per fi pot estrenar aquesta pel·lícula que vam poder veure a SITGES farà tres anys. El infierno verde és una pel·lícula molt en la línia del seu director, especialista en cinema de terror de baix pressupost. Protegit per Quentin Tarantino, va arribar al seu punt més alt de popularitat amb Hostel. Darrerament ha fet algunes coproduccions amb Xile com Aftershock o Knock, knock que esperem que se’n desvinculi perquè estan essent del pitjor de la seva carrera.
En tot cas, Roth clava l’objectiu i pretensions que té la pel·lícula. Roth prometia sang i sadisme i això és el que té el públic. Després d’haver vist gairebé totes les seves pel·lícules, Roth és un pertorbat en el bon sentit cinematogràfic de la paraula.
El infierno verde és un Holocausto caníbal per la generació moderna, però l final, però resulta no ser tant forta com un espectador de gènere s’espera. A mitja pel·lícula hi ha una escena de gore molt i molt bèstia, i es clar, penses que anirà pujant el to a mida que avança, però no, l’escena central és la més forta d’una peli que tampoc es queda curta en litres de sang.
Els protagonistes són un grup d’estudiants, activistes ecologistes, que viatgen fins a la selva de Perú per protestar contra una tala d’arbres i enfrontar-se a una milícia que ha estat contractada per expulsar una tribu nativa. Després d’encarar-se amb els milicians, l’avió que els condueix a la zona de seguretat s’estavella enmig de la selva. Els supervivents seran capturats per la mateixa tribu que intentaven salvar. No tardaran a descobrir que els indígenes són caníbals que pretenen menjar-se’ls.
Roth diu que ha volgut fer una crítica social als activistes que fan accions només per ser admirats i no perquè creguin en la causa. Igualment, dir que aquesta pel·lícula té una part de crítica social em sembla ridícul.
El infierno verde és el que penses, ni més ni menys, no li busqueu més que ser un divertiment sàdic, i com a tal no decep.
- Publicitat -
