Era una tarda d’hivern del 1981, molt abans que tots tinguéssim telèfons mòbils, quan al menjador de les petxines de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró -on estaven reunides una vintena de persones esperant el professor que havia d’impartir una de les sessions dels primers cursos de tast de vins que es feien al país- apareix el cap de recepció de l’hotel per explicar que havia rebut una trucada del cap de la Policia Municipal de Figueres: l’alcalde estava retingut a l’interior de l’Ajuntament per un nombrós grup de botiguers de la dreta de la rambla, que s’oposaven a la peatonalització del barri vell de la ciutat.
L’alcalde en qüestió de la capital de l’Alt Empordà era l’enyorat Eduard Puig i Vayreda. Un enòleg, polític, escriptor i dinamitzador cultural que impartia aquell curs per uns quants cambrers de l’Empordanet, just abans que els anomenéssim “sommeliers”.
El tancament al trànsit dels carrers del barri vell de Figueres es va fer, tal com estava previst i a semblança de com ja s’havia fet a totes les grans ciutats. Sense que per aquesta raó, tanqués ni una sola, del més d’un centenar de botigues que aleshores hi havia en aquell tram urbà de la ciutat daliniana.
La setmana passada vaig recordar l’anècdota arran de la mobilització dels paradistes del mercat de la vila del Peix Fregit, en oposició a la urbanització, o millor dit, a l’adecentament de la plaça del Priorat de Santa Anna.
Una situació de protesta que a Palafrugell ja es va produir el 2010, quan es va remodelar íntegrament el Mercat del Peix amb una inversió de més de 600.000 euros per a unes instal·lacions dels anys 80 totalment desfasades i que no complien amb els criteris bàsics de salubritat. Ara tothom en presumeix i aquest espai s’utilitza com un dels principals reclams per visitar Palafrugell.
Més de quaranta anys després, la protesta de Figueres i la mateixa resistència al canvi. No deixa de ser un fet curiós en un segment de petits empresaris que viuen molt especialment dels visitants i dels turistes. Segurament perquè ells no han sabut adaptar-se als canvis socials i ajustar les seves propostes i els seus horaris al de les famílies, on tothom treballa o va a escola i no pot anar a comprar els matins feiners.
Una dita defineix la situació: “veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el nostre”.
Llegeix la resposta a aquest article, que han fet els paradistes del Mercat de Palafrugell
