És un carrer encarat a nord. Un carrer intramurs de Torroella de Montgrí que mira el castell. El pot veure ara que han tallat els arbres de cal Conde – la casa residencial d’un Grande del Reino de España, actualment un hotel-restaurant anomenat Palau Lo Mirador, antiga, molt antiga residència del Rei Jaume II o de Pere I el caçador, mort assassinat als boscos de Foixà -. Els arbres de cal Conde els vaig veure tallar de petit, en Joan Raspan -Raspan és motiu-. em va dir que ell ja no els tornaria a veure alts aquells arbres. I la va encertar. Jo els he vist alts dues vegades més. A veure si arribo a veure la tercera. En Joan Raspan ens explicava que la seva tele, a part de la visió i el so també emetia olors. Ens parava a la seva llinda. Les cases del meu carrer tenen llinda. Ens hi parava quan baixàvem asseguts a sobre els nostres monopatins desafiant el perill en una pista de 60 cm que era l’acera –l’acera és motiu. Ens parava perquè pareu d’emprenyar a la Maria Litrona (Litrona és motiu) que no us entén. I no, no sabíem perquè la molestàvem tant passant amb el monopatin – monopatin és motiu, ara se’n diu skate i s’hi va dret fent bestieses – . Ella sí que ens molestava quan ens llençava un tupí d’aigua pel cap. Però rèiem i ella cridava.
El meu carrer no té res, però hi havia les dues modistes més importants del poble. La Maria i l’Engràcia. Les meves veïnes. Pel terrat de casa m’enfilava al teulat de la Maria i si tenia sort que tingués la porta del seu terrat oberta, baixa per les escales fins arribar al cosidor clavant un susto – susto és motiu – a les quatre cosidores que hi treballaven, entre elles la meva mare. Mare que era peixatera, però que a les tardes cosia amb la Maria.
El meu carrer no té res, però a cada una de les puntes hi havia les dues millors peixateries del poble, can Maranyà i can Perés. -Maranyà és motiu, la peixateria es dia can Peiris o peixateria Esteve-. La meva mare hi va treballar quaranta anys. El meu germà hi va treballar, la meva tia hi va treballar i jo hi vaig treballar. La relació amb la família Peiris va més enllà d’una relació empresarial, som família. Entenc que en aquests temps això ja no s’entengui.
La peixateria Esteve, o Peiris o Can Maranyà era petita, senzilla, autèntica, de veritat. Amb uns peixos portats a diari de Roses. Obria a 2/4 de 8 del vespre… ja sé que no enteneu res, i s’hi podia comprar el millor peix de l’Empordà.
El meu carrer no té res però jo podia anar a comprar un litro de llet a cal Litró – és motiu – de les seves pròpies vaques que s’estaven en un pati com el de casa meu, més o menys, i on hi jugàvem a Falconeti, que era el nom que havíem posat a un joc de matar-nos a partir d’una sèrie que vèiem per la tele no olorosa anomeda Hombre rico, hombre pobre.
El meu carrer no té res però en Carles ens deixava entrar a veure com netejaven el cavall del seu avi en Carlus, i ens embrutíem nosaltres i tot era sa i bo. I el cavall, de tir, havia treballat però ara ja no, i ara ja res.
El meu carrer no té res, però unes monges de clausura que hi vivien, a vegades ens deixaven entrar al seu claustre i al seu taller i ens ensenyaven com feien boles del món. Bé, bàsicament enganxaven les planimetries en unes boles. Nosaltres ens ho miràvem i flipàvem amb el seu jardí. -Flipar és motiu -.
El meu carrer no té res, però hi havia una fusteria on havíem vist construir marcs de portes i finestres i també un fort de pistolers que portarien els reis, i un car i un de tot… i on havíem après a distingir un ribot d’una Garlopa i havíem après a encerar una punta per clavar-la més bé a la fusta. I personalment hi havia après a menjar cacuets torrats per ells i beure una mica de vi.
El meu carrer no té res però hi havia una casa que no era casa meva però com si ho fos. I m’hi passava el dia jugant amb els fills d’allà i fent emprenyar la minyona de Càceres. Sí. Hi havia minyona. I aquí hi torna a haver una relació familiar sense ser-ho que ara mateix és incomprensible. La meva àvia va ser la dida del pare dels meus amics. I tot era normal i tot era d’una altra realitat fins i tot les cabanes que fèiem amb llençols.
El meu carrer no té res però hi havia els millors carrerons que es convertien en porteries de fútbol o amb autèntics camps de palomato – Palomato és motiu- . I érem una colla immensa de nens i nenes, bé érem la Montse i la Dolors, la Carina, la Montserrat i en Jordi, en Joan i en Xavier, en Jordi i la Maria Helena, la Manoli i en Juanjo, en Moisès, en Fonsu i la Núria, i a vegades també en Ramón i l’Àngels… i jo que trencàvem, sense voler, els vidres de can Massot i de la Clareta Rei – Rei és motiu -.
El meu carrer no té res però hi vivia una bruixa. Bruixa per nosaltres. Una dona solitària i segurament amb tots els problemes econòmics del món. i que ens feia por, però que ara sento un respecte metafísic i mai deixo de pensar en ella quan va desaparèixer i va fer desaparèixer també la casa, ja no hi és. – Fer desaparèixer és motiu-.
El meu carrer no té res però al capdavall de tot i abans d’arribar a la plaça del monument a la sardana hi havia una fonda on s’hi estava el pintor Francesc Gimeno i on va enamorar a la filla d’allà i la va fer malviure la seva vida d’artista compromès amb ell mateix i en contra de la moda burgesa imperant i que la va convertir en musa en un dels quadres més bells que he vist en ma vida.
El meu carrer és el carrer Vermell, o Vermei. – Vermell o vermei és motiu – perquè les autoritats van considerar que s’havia de dir Carrer Pintor Francesc Gimeno i jo me n’alegro perquè gràcies a aquesta placa vaig començar a investigar i vaig descobrir un univers, i una actitud i una manera de fer i una pintura i un art i em va despertar una consciència que m’he seguit treballant i m’ha fet ser, també, qui sóc.
El meu carrer no té res però em deixo 2500 coses més del meu carrer, em deixo en Nitu i l’Esteve, i en Lluis Pantalons – Pantalons és motiu – i en Xicu Marxant – marxant és motiu – i a can Farines – Farines és motiu – i déumeu com ha quedat a can Farines. I em deixo el Noi, que va morir als 100 anys i encara era el Noi. I Em deixo la Lluïsa Paisana – Paisana és motiu – i en Fonsu Barbet – Barbet és motiu – i em deixo a cal Peixito – és motiu, ja us ho penseu – que no es parlaven amb els de casa tot i ser família. I em deixo la Maria i en Modest. I em deixo en Pere. I em deixo la F licitat, que es deia Felicitat i treia el cap per la finestra però darrera la cortina de ganxet per escolar el carrer. I em deixo… m’ho deixo tot. Em deixo les fogueres de Sant Joan i les nits d’estiu a les llindes. I em deixo les històries de valls que m’explicava l’àvia i em deixo una història de solidaritat entre veïns. I una vida passada, em deixo.
El meu carrer Vermei, que és motiu, i no té res és el meu origen i m’explica una mica. I no té res.
